El malson de retornar al passat

El consell de ministres ha donat el vist-i-plau a la reforma educativa no universitària, a l'avantprojecte de la llei orgànica de millora de la qualitat de l'educació (LOMCE), que ha de ser remès immediatament al Congrés dels Diputats. Si per al ministre d'Educació, José Ignacio Wert, i per a l'executiu en pes, es tracta de la llei més important de la legislatura, des del nostre punt de vista, pel que fa a la llengua catalana, ens encarem a una de les envestides més brutals de la dreta cavernícola. Amb la ideologia del monolingüisme de rerefons, aquesta llei vol retornar-nos a conjuntures pre-democràtiques, pròpies de fa més de trenta anys. El 'lingüicidi' és l'obsessió malaltissa d'aquesta ideologia, que atempta sense treva contra les llibertats més elementals estipulades en la Carta dels Drets Humans. I això ha estat així sempre que el PP ha obtingut majoria absoluta a Espanya. Si no, com s'entén que s'imposi per llei que el ministeri es farà càrrec de les quotes de col·legis privats dels alumnes les famílies dels quals volen que estudiïn en castellà, i que després en passarà la factura a la Generalitat de Catalunya?; com s'entén que, en paraules textuals del ministre, aquesta mesura es consideri 'excepcional i transitòria en espera que s'introdueixi el castellà com a llengua vehicular en les escoles públiques catalanes'?

Aquest ranci imperialisme castellà ancorat en el Segle d'Or espanyol és, pel cap baix, patètic. Quan l'or i la plata arribaven del nou món, la reialesa i l'aristocràcia els dilapidaven a mansalva en benefici seu i en guerres de religió per consolidar el seu poder. I, mentre feien prevaler despietadament el seu orgull de classe, el poble es moria literalment de fam. Com que els llibres d'història també des d'ara es redactaran a Madrid, d'aquesta part de la història els del PP en donaran una visió feta a mida, ben allunyada de la realitat. I, basats en aquesta ideologia unitarista que perpetren amorrats en el seu passat de privilegis, pretenen enderrocar el model català, un model integrador i de convivència. Un model que, a més, ha fet possible fins ara uns excel·lents resultats acadèmics.

Dividir la població d'edat escolar entre catalans i castellans és una aberració pedagògica només sustentable amb la ideologia antidemocràtica de l'unitarisme monolingüe. La llei Wert (LOMCE) és l'última i potser la més forta escomesa d'aquesta ideologia, i Catalunya no ha de permetre de cap de les maneres el retrocés a què ens condueix. Però no tan solament per un sentiment de país, sinó, i sobretot, per un model de societat que és el que correspon al segle XXI; no ho hem de permetre, per molt poderoses que siguin les forces retrògrades que intenten fer-nos caminar com els crancs, fins a segles enrere.

Permeteu-me que us parli de les escoles inclusives, d'aquest concepte tan altament democràtic i respectuós amb la diversitat de les persones, els grups etnolingüístics i els pobles. Permeteu-me que citi el meu llibre 'De la picaresca als videojocs' (2013, Ed. UOC): 'L'origen del concepte "inclusió educativa" se situa en el fòrum internacional de la UNESCO que va marcar importants pautes en el camp educatiu, celebrat a Jomtien, Tailàndia, el 1990. L'educació inclusiva es presenta com un dret de totes les criatures, i no només d'aquelles qualificades amb necessitats educatives especials. Pretén pensar les diferències en termes de normalitat (el normal és que els éssers humans siguin diferents) i d'equitat en l'accés a una educació de qualitat per a tothom. L'educació inclusiva no només postula el dret a ser diferent com una cosa legítima, sinó que valora explícitament l'existència d'aquesta diversitat. S'assumeix així que cada persona difereix d'una altra en una gran varietat de formes i que per això les diferències individuals han de ser vistes com una de les múltiples característiques de les persones.'

De manera que els principis de l'escola inclusiva van ideològicament vinculats amb les fites de l'educació intercultural i multilingüe i, per tant, són diametralment oposats a la segregació dels alumnes per raó de llengua, com sí que permet fer la llei Wert. Els programes d'immersió són un dels èxits més grans aconseguits d'inclusió i de cohesió socials a Catalunya. Són reconeguts internacionalment excepte pels partits espanyolistes, que una vegada més són la nota discordant. Quan se situaran en el segle XXI amb totes les conseqüències? Quan seran partits europeus, i no únicament per fer polítiques neocapitalistes? És una lluita que ja fa massa anys que dura.

Maria Àngels Viladot, professora de la UOC i escriptora.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Des del nostre punt de vista, pel que fa a la llengua catalana, ens encarem a una de les envestides més brutals de la dreta cavernícola

Dividir la població d'edat escolar entre catalans i castellans és una aberració pedagògica només sustentable amb la ideologia antidemocràtica de l'unitarisme monolingüe