De mestre a fetitxe

La tropa de becaris del CTILC (Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, 'el corpus' per als amics, un megaprojecte de l'infatigable Joaquim Rafel) en dèiem 'el mestre'. Per lematitzar, que és una cosa que només saben fer els filòlegs (i no tots), fèiem anar uns quants diccionaris, i per fer-ne més via els anomenàvem pel color ('Passa'm el verd', demanava qui necessitava, per exemple, el de l'Enciclopèdia, tot i que més d'un irreverent l'havia rebatejat 'l'escarola'). Però el 'Diccionari General de la Llengua Catalana' de Pompeu Fabra, amb aquell vermell incontestable que li hauria fet merèixer l'apel·latiu del 'vermell' (o 'el roig': érem una mica pancatalanistes, allà dins; el cadell de filòleg, ja se sap…), l'anomenàvem, respectuosament, 'el mestre'. Perquè de mestre només n'hi ha un.

Han passat vint anys llargs i avui aquell totxo de mig pam de llom (no sé com en deuen dir ara els becaris dels CTILC, que encara fa feina; el doctor Rafel, ja ho he dit, és infatigable) constitueix, ell solet, el cinquè volum de les 'Obres Completes' de mestre Fabra, que avui la Filològica enllesteix oficialment, onze anys després d'haver-les estrenades. Amb aquest novè volum, que és el calaix de sastre de la col·lecció, en total són un on-vas-a-parar de textos que inclouen des d'imprescindibles com les no-sé-quantes gramàtiques fins a 'frivolités' com les traduccions de teatre. Milers i milers de pàgines que no hi haurà manera d'encabir a cap biblioteca de casa, en el cas que a ningú li quedin pistrincs per a permetre's una obra magna com aquesta.

I tanmateix molts ens la permetrem. Farem un cop de cap, igual com ja vam fer amb els deu volums del 'Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana', àlies 'el Coromines' i els tres de la 'Gramàtica del català contemporani' d'en Solà (els més insensats també amb els set de l'Onomasticon'). I no solament això, sinó que encara farem una cosa més difícil: li trobarem lloc. Perquè el filòleg és un animal romàntic, i tot i que faci moltes més consultes en línia que no pas en paper, estima amb un desesperat dolor aquests lloms gruixuts que, precisament perquè no obre mai, valora encara més. La maquineta és molt més ràpida i còmoda, d'acord (i el IEC, que no bada, ha promès que obrirà el 'portal Fabra', per als pobres sensats que no facin el cop de cap), però no la vulguis comparar amb la possessió i contemplació de l'objecte estimat. Un plaer indescriptible, sobretot perquè és solitari. I si el fetitxe és el mestre encara més.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

El 'Diccionari General de la Llengua Catalana' de Pompeu Fabra, amb aquell vermell incontestable que li hauria fet merèixer l'apel•latiu del 'vermell' (o 'el roig': érem una mica pancatalanistes, allà dins; el cadell de filòleg, ja se sap…), l'anomenàvem, respectuosament, 'el mestre'. Perquè de mestre només n'hi ha un.