Santiago Vidal: 'La República Federal Ibèrica'

El procés sobiranista engegat a Catalunya va agafant una força transversal que molt pocs hauríem previst fa només un parell d'anys. Ara ja no hi ha dubte que serà el poble català que decidirà el seu futur abans no s'acabi la legislatura, i caldrà que tots, independentistes, federalistes, autonomistes i defensors d'un estat uniforme, acceptem les regles del joc democràtic i participem en la futura consulta.

Des de la transició de la dictadura franquista fins fa ben poc, hom creia que l'estat autonòmic dissenyat a la constitució espanyola permetria d'anar adaptant la legislació a la realitat social, i que en conseqüència, una vegada superada la primera fase d'adaptació al sistema democràtic, avançaríem vers una distribució competencial asimètrica on les comunitats històriques (Catalunya, País Basc, Castella, Navarra i Galícia) podrien recuperar una part important dels seus drets constitucionals sostrets amb violència per Felip V a començament del segle XVIII.

Dissortadament, no ha estat així, i avui ja ningú no dubta que l'estat de les autonomies s'ha acabat, especialment després del rebuig de l'estatut català del 2006 per part del congrés espanyol i la sentència del Tribunal Constitucional del mes d'octubre del 2010.

En aquest context, dues cimeres recents han posat en relleu el profund debat social, polític i jurídic a què ens enfrontem. El mateix cap de setmana, 6 i 7 de juliol, es van fer d'una banda a l'Hospitalet de Llobregat el congrés nacional d'ERC, i d'una altra a Granada el congrés federal del PSOE.

La ponència i els acords assolits en la reunió republicana fan palès fins a quin punt el camí vers l'estat independent de Catalunya ja no té retorn. L'acord signat pels socialistes espanyols i catalans palesa que encara no se n'han adonat, o, si mes no, continuen preferint aclucar-se d'ulls, com si amagar el cap sota l'ala ajudés a resoldre els problemes.

Deia fa poc l'historiador J. B. Culla a El País que, malgrat que de Santillana del Mar a Granada hi ha 820 km en línia recta, sembla que el PSOE-PSC s'ha limitat a fer un tomb circular sobre si mateix. És a dir, continuen immòbils on ja eren l'any 2004. Dins la indefinició més absoluta. La lectura serena del text aprovat sota el títol 'La Espanya de todos' és un meritori exercici de funambulisme, tan poc engrescador com inútil. Ni s'esmenta la derogació del decret de Nova Planta del 1714, ni la de la LOAPA, ni es reconeix Catalunya com a nació, ni s'admet el dret de decidir dels pobles. Tampoc no concreta quins articles de la constitució espanyola s'han de reformar per arribar al 'mític estat federal' que tímidament postulen per a un futur igualment indefinit en el temps.

Just al contrari d'allò que va decidir ERC quan va marcar un full de ruta concret entre la petició del referèndum legal que l'art. 92 CE permet, fins –en cas de la previsible negativa del govern central– a la declaració unilateral d'independència per part del Parlament de Catalunya, després de convocar i realitzar una consulta democràtica amb multitud d'observadors europeus, tot passant per l'estricte compliment de tots i cada un dels requisits que la jurisprudència internacional (STIJ de 22-7-10) va fixar a l'hora de validar la independència de Kossove vers Sèrbia.

Potser caldria recordar que personatges tan importants dins el catalanisme no excloent com Valentí Almirall o Pasqual Maragall van defensar decididament l'alternativa federal a l'Espanya uniforme de la seva respectiva època, fins que van abandonar –decebuts– tota idea d'encaix possible entre ambdues nacions.

Avui hi ha centenars de milers de catalans que fem el mateix viatge, conscients que la crònica fòbia absolutista castellana que impregna les relacions de Madrid amb la resta de territoris ibèrics només ens porta a la misèria econòmica, cívica i social.

L'estat espanyol es troba sumit en un profund procés constituent. Uns –PP– amb l'objectiu de recentralitzar totes les competències polítiques, jurídiques i econòmiques per tal de retornar a l'anterior 'España, una y grande' (m'estalvio de posar-hi 'libre' perquè seria una ofensa als milions de víctimes del franquisme). Els altres, amb els ulls fits en un nou estat català i republicà on els ciutadans gaudim per fi dels drets i llibertats que no havíem d'haver perdut mai. Entremig, perduts com si fossin nàufrags, els socialistes que encara somnien un estat federal que, fins ara, només és fum.

Quan Catalunya, el País Basc i les altres nacions espanyoles que s'hi vulguin sumar siguin definitivament lliures, res no ens impedirà de dialogar d'igual a igual sobre la hipòtesi d'una associació d'estats independents que volen compartir matèries que els són comunes. Els espanyols no són pas els nostres enemics sinó els nostres veïns, i cal que tots plegats ens esforcem a conviure en pau tot cercant el benefici comú.

La historia acabarà posant a cadascú al seu lloc. Tanmateix, demano a tots, els qui van a favor de la independència i els qui no, que siguin les paraules i la participació, no pas la violència ni les amenaces, que decideixin el nostre futur, com els catalans vam saber demostrar a tot el món l'11 de setembre proppassat, amb la Via que va omplir el país des d'Alcanar fins a la Jonquera.

Santiago Vidal i Marsal, magistrat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

La crònica fòbia absolutista castellana que impregna les relacions de Madrid amb la resta de territoris ibèrics, només ens porta a la misèria econòmica, cívica i social.

Els espanyols no són pas els nostres enemics, sinó els nostres veïns, i cal que tots plegats ens esforcem a conviure en pau tot cercant el benefici comú.