Opinió

 

<34/72>

Pau Vidal

09.11.2012

Castellanocatalanoparlants

Què vol dir que el castellà és la llengua de la meitat dels catalans? Si és ver que tots la sabem parlar, no seria més pertinent dir que ‘és la del cent per cent de la població’? I el català, la del noranta-nosequants per cent que a les enquestes declaren ser capaços d’entendre’l? O del vuitanta-llargs que asseguren parlar-lo? Entre catalanoparlants, castellanoparlants i altrallenguaparlants, aquí som set milions de ciutadans i tretze o catorze de xerraires.


Fins fa vint o trenta anys la ratlla lingüística passava entre catalans i castellans. A seques. Després, ens vam convertir respectivament en catalanoparlants i castellanoparlants. Però aquesta distinció ha estat superada pels fets, i ens n’haurem d’empescar una de nova. Ja no ens és útil. Només val, si de cas, per als monolingües. I ja fóra una bona paradoxa que en el nou estat català s’hi pogués continuar exercint de monolingüe castellà, que és el que passarà, si atorguem a les dues llengües el mateix rang d’oficialitat (sociolingüistes de diumenge a la tarda, abans de posar-vos a fer escarafalls, llegiu sisplau el model gravitacional de Louis-Jean Calvet). 


El terme 'parlant' és un participi de present substantivat (com ‘afluent’ o ‘ensenyant’) molt útil per als especialistes, però que les peculiaritats del bilingüisme a la catalana van buidant de sentit; etiquetar (políticament) els ciutadans com a tal cosa o tal altra segons un paràmetre que no depèn d’ells (la llengua del bressol) equival pràcticament a invalidar tot esforç d’aprenentatge, superació o integració lingüístics. Equiparar l’esforç i la intel·ligència de molts a la desídia i al conformisme d’uns altres. Exemplificat: no distingir entre el model Lluís Cabrera-Mathew Tree i el model Jordi Cañas-Johan Cruyff. Realment estem segurs que els milions de fills i néts de la immigració espanyola (com ara, modestament, un servidor) senten que la seva llengua és el castellà? Que es resignen a ser considerats castellanoparlants i prou? I quan parlen català, què són? Traïdors miserables, segons la definició del coronel Alamán? I el grup, creixent en nombre, que es declaren bilingües perquè a casa els les parlaven totes dues? I els africans, per obrir un altre front, què? I els xinesos? Són mandarinoparlants, per exemple? I els amazigoparlants també ho seran per sempre?


Això mateix podem dir, a l’altra trinxera, dels etiquetats com a ‘catalanoparlants’. N’hi ha de tan diglòssics que, si mesuréssim la mitjana de les seves elocucions diàries, en rigor haurien de ser considerats castellanoparlants. La diré més grossa: si tinguéssim una maquineta de mesurar comunicacions (una mena de satèl·lit que identifiqués els parlants, en detectés cada acte de parla i el registrés segons l’idioma utilitzat --com allò de la possessió de pilota però a l’engròs), estic segur que molts dels considerats castellanoparlants produeixen més actes de parla en català que molts presumptes catalanoparlants (i que no em surti ara en Pueyo amb les seves inefables enquestes d’usos lingüístics, que li cardo tres parlants pel cap. A les enquestes, el poble català experimenta una sorprenent mutació que ens transforma tots en aferrissats maulets). I qui vulgui dades fiables, que vagi a la gasolinera i es posi a la cua. Que pari l’orella i anoti en quina llengua s’adrecen a la noia de la caixa. I viceversa. Perquè la fidelitat lingüística dels nadius és digna del Saratoga. No el portaavions, el bordell.


A hores d’ara, fins i tot el súmmum de la infidelitat, que és la interacció entre dos catalans (de llengua materna) en castellà, fins ara brandat com a màxim exemple de l’absurd a què pot conduir la diglòssia, ha deixat de ser vàlid. Perquè quan sents una conversa en castellà, i creus detectar que ambdós interlocutors són catalanoparlants, com pots saber si l'un dels dos (o tots dos) no són de llengua materna castellana? Hi ha molta gent a qui no se li nota l’accent, o no en té, o els seus pares murcians es van establir a Ribes de Freser i té accent de Ribes de Freser.


No sé si m’explico. El que vull dir amb aquest embolica que fa fort és que potser enfoquem malament la qüestió. De què serveix continuar raonant en termes de procedència lingüística? L’estat català és un projecte de futur o pensem construir-lo mirant cap al passat? Volem ser un sol poble o continuarem l’absurd desdoblament del ‘Sortida/Salida’? Perquè si, per bonisme i un excés de respecte acrític envers els ancestres, perpetuem la bomba de rellotgeria que és el bilingüisme oficial, no seria estrany que d’aquí a unes quantes generacions, viatjant per les Espanyes, encara ens sentíssim dir allò de 'Pero tu eres catalán o… catalán catalán?' Seria l'indici més evident del nostre fracàs com a col·lectivitat.

Editorial