L'efecte mirall

La llengua catalana esdevé de vegades un mirall en què persones d'origen estranger veuen reflectida la pròpia identitat lingüística. Aquells que s'hi emmirallen, aprofundeixen alhora en una i altra dimensió, la d'origen i la d'acollida. En paraules d'una noia d'origen tàrtar a qui no havien transmès la llengua: 'Com més català parlo més tàrtara estic.' Aquest fenomen xoca amb la visió predominant del que ha de ser la integració, que implica l'adopció de la llengua i la cultura de la societat d'acollida, i exigeix l'abandonament del propi bagatge lingüístic i cultural.

En el marc d'una recerca vam entrevistar diverses persones que, a partir del contacte amb la realitat sociolingüística catalana, havien experimentat canvis en la percepció de la pròpia llengua, de les llengües subordinades i de la diversitat lingüística. Parlants de llengües subordinades, especialment tot i que no de forma exclusiva, tornaven a mirar el context lingüístic d'origen a la llum del context català. Una realitat desconeguda abans d'arribar, en la major part dels casos, i descoberta amb sorpresa (' En arribar aquí a Catalunya, jo sabia que existia el català, però no sabia que hi havia tanta gent que el parlava').

El fet que una llengua no majoritària com el català gaudeixi d'un seguit d'espais reservats habitualment a les llengües dominants, com ara l'escola, els mitjans de comunicació o la retolació, fa elevar les expectatives per a les llengües minoritzades, i té un efecte transformador en les actituds lingüístiques, fins i tot en els comportaments («En certa manera el que està passant aquí ens ha fet veure el que està passant allà i si no fos pel contacte amb el català potser no hi hauríem pensat mai»). Es produeix un redescobriment de la pròpia llengua, que pot arribar a traduir-se en actituds actives i militants ('Una cosa reforça l'altra, per dir-ho d'alguna manera. Descobrir el fet diferencial català reforça en mi la voluntat de lluitar pel fet diferencial amazic'). En aquest procés és freqüent trobar un nivell elevat d'identificació amb el català i actituds molt favorables pel que fa al seu ús.

Parlants de llengües dominants, com el polonès, poden experimentar igualment aquest tipus d'emmirallament. Una informant polonesa, després de fer un estudi sobre una llengua minoritzada de Polònia, rep l'estranyesa que aquest fet provoca en la seva família ('Veig que em somriuen i diuen "què t'han fet aquests catalans?"'). Els canvis van encara més enllà, ja que afecten la visió general sobre les llengües i sobre la diversitat lingüística ('[El fet de viure aquí] ha reforçat la idea que tenia de les llengües, que no s'han de perdre, que és perdre tota una construcció cultural').

Es tracta d'un fenomen força restringit, que no es produeix de forma automàtica ni immediata. Cal que hi hagi una xarxa social mínimament catalanoparlant, ja que sense un contacte mínim amb els usos normals del català és molt difícil que es produeixi la revisió de representacions i la consegüent identificació. Formar part de xarxes de relacions amb persones autòctones (familiars, d'amistat, professionals, etc.) i no limitar-se de manera exclusiva o predominant a persones de la mateixa comunitat o estat d'origen, és fonamental.

És igualment important que hi hagi una actitud de reconeixement i de valoració del bagatge lingüístic de la immigració per part de la societat d'acollida. A Catalunya hi hagut una receptivitat remarcable per la nova diversitat lingüística, destacadament en organitzacions de la societat civil i també en l'administració. També es pot observar en sectors vinculats directament o indirectament amb la defensa i la promoció del català. Es pot dir, doncs, que també entre els catalanoparlants hi ha un cert emmirallament. El cas més remarcable és el de l'amazic, que ha trobat en la societat catalana un suport inexistent als estats d'origen, amb el desenvolupament de nombroses experiències i iniciatives en favor de la difusió de la llengua i la cultura amazigues.

L'obstacle principal, tanmateix, són les actituds lingüístiques dels catalanoparlants. Els informants expliquen que tothom se'ls adreça sempre en castellà ('En castellà, sempre sempre. Això és sempre. Encara que tu els contestis en català, continuaran fent-ho en castellà'). Descriuen comportaments incomprensibles, com el de la sogra que presumeix del català de la nora amb les amigues però parla amb ella en castellà, o el canvi de llengua que es produeix de vegades davant d'un document d'identitat que revela un origen estranger. N'hi ha que afirmen que els fa sentir malament, d'altres ho consideren un comportament inconscient o un costum ('No se n'adonen. N'hi ha molts que no són conscients d'això'). Per a alguns resulta descoratjador, sobretot al començament ('Jo que faig un esforç tan gran i els mateixos catalans em contesten en castellà').

Paradoxalment, allò que es troba a l'origen del fenomen n'és també l'obstacle principal. El fet que el català sigui una llengua subordinada, tot i que amb un context sociolingüístic més favorable que el de la majoria de llengües subordinades, és el que genera aquest efecte mirall. Però les actituds lingüístiques dels catalanoparlants, pròpies de parlants de llengües subordinades, hi posen fre. D'una banda, trobem referències al català com un element clau de pertinença al grup; de l'altra, el comportament lingüístic dels autòctons envers els estrangers, als quals s'adrecen habitualment en castellà, pot ser viscut com una actitud discriminatòria i excloent.

La força transformadora de l'efecte mirall sembla innegable i no s'entén que ens permetem el luxe d'ignorar-lo, cegats per prejudicis i inèrcies autodestructives. Podem triar un model inèdit com aquest que integra en català i alhora genera empatia i solidaritat, un model que desvetlla consciències a favor de les llengües subordinades i de la diversitat lingüística. O bé un model que integra en castellà, el majoritari ara com ara.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

El comportament lingüístic dels autòctons envers els estrangers, als quals s'adrecen habitualment en castellà, pot ser viscut com una actitud discriminatòria i excloent.