Iguals davant la llei? No, gràcies!

Solem idealitzar la igualtat davant la llei com un valor absolut, sense adonar-nos que la llei mateix regula desigualtats necessàries. Us en parlaré sota l'òptica de les persones per aplicar-ho després a les llengües i raonar per què crec que la cooficialitat seria el motor del genocidi lingüístic.

Faré aquest paral·lelisme perquè, en parlar de les persones, la majoria estem d'acord que les lleis i la justícia es prostitueixen en benefici dels poderosos, també que sovint les argúcies dels professionals fan que la lletra de les lleis n'enterri l'esperit i també que, en cas que entrin en conflicte dos principis legals, la balança de la justícia té costum d'inclinar-se cap als privilegiats (etimològicament, 'que tenen lleis privades').

En els temps que corren amb fiscals fent de defensors (Pinochet, Cristina de Borbó, Gallardón...), jutges processats si processen segons qui... em sembla tan evident, que no m'hi estendré per no fer-me processar. Deixaré que us ho expliqui Rafael Silva (http://www.rebelion.org/) a 'Una justicia protectora de los poderosos' o el diari Público.

Sobre els mecanismes legals que inevitablement afavoreixen els poderosos tenim l'excel·lent escrit de Lluc Salelles sobre 'La mirada de les sardines' o l'escrit d'un ex-ministre de Justícia espanyol sobre el caràcter classista i reaccionari de les actuals taxes judicials al Huffington Post. Però segurament tots tenim present la indignació que ens va suscitar la notícia que, en premi a les reiterades maniobres obstructives de la seva cohort d'advocats que varen endarrerir persistentment el procés, al senyor Josep Lluís Núñez li reduïen la condemna.

Però més que totes aquestes ine/iquitats, m'interessa destacar la que sempre afavoreix els poderosos quan es contradiuen les pròpies lleis. Evidentment, si hi ha conflicte entre poderosos, els veredictes s'alternen, com són els casos de conflicte entre la llibertat d'expressió i el dret a l'honor: depèn de l'ascendent social que tingui el famós que considera agredit el seu honor i el mitjà d'expressió que el pugui haver vulnerat, les sentències oscil·len. Però tenim dos casos recurrents que no es resolen mai contra els poderosos. El primer és el conflicte a la constitució neofranquista del 1978 entre la propietat privada (art. 33) i el dret d'habitatge (art. 47), que sempre es resol com si no existís l'article 47, i no em refereixo a la dació; la llei permetria de nacionalitzar el pis de qualsevol persona en risc de desnonament: només caldria donar preferència a l'article 47 per sobre del 33. El segon és entre l'article 33 sobre la propietat privada i el 35, que estableix que 'els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, [...] i a una remuneració suficient per tal de satisfer les seves necessitats i les de la seva família', però tothom sap que hi ha empresaris que no paren de fer xantatge als treballadors amb l'amenaça de deslocalitzacions si no accepten rebaixes de sou, xantatge aplicat en massa, també per empreses amb beneficis, que ha dut, segons notícies recents, un 13,7% dels treballadors catalans al risc de pobresa. Com en el cas anterior, si l'estat complís les seves obligacions amb la majoria, hauria de col·lectivitzar aquelles empreses que paguen remuneracions anticonstitucionals.

Els fets ens demostren que, en vista de la necessitat de triar entre dos preceptes legals que es contradiuen, l'establishment sempre tria els que afavoreixen els poderosos i no pas els que afavoririen àmplies majories.

No sorprendrà que l'exemple que trobo més clamorós l'hagin de suportar les llengües altres que la castellana: mentre l'article 3 de la constitució neofranquista diu que els castellanoparlants tenen més drets i menys deures que la resta, l'article 14 diu que els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social (curiosament, del redactat universal n'ha caigut la llengua); i el 10 diu que les lleis s'interpretaran de conformitat amb la declaració universal de drets humans, que justament inclou la llengua entre els factors de discriminació que cal evitar. Dos articles per a la igualtat i un per a la desigualtat, i és aquest darrer el que impera...

En síntesi, els ciutadans no som iguals davant la llei perquè no ho som darrere: el nostre nivell econòmic, el nostre entorn social, la nostra proximitat al poder acaba aconseguint que uns siguin més iguals que no els altres...

Fins i tot els juristes que es creuen això de la igualtat davant la llei saben que la llei no pot ser igual quan ha de compensar les desigualtats extremes del darrere de la llei: l'advocat d'ofici és una desigualtat davant la llei que intenta corregir la desigualtat darrere de la llei; la discriminació positiva, també; la paritat a les llistes electorals per sobre dels mèrits particulars de determinats candidats, també. La llei i la justícia no poden ser iguals davant de certes desigualtats socials.

I això, com s'aplica a les llengües?

Les llengües tampoc no són iguals darrere la llei, sobretot per raons demogràfiques (n'hi ha que s'expandeixen i n'hi ha que no paren de recular), geopolítiques (en quins organismes internacionals tenen algun paper) i per raons econòmiques: n'hi ha que són lucratives i fan que el pèrfid mercat inverteixi diners en la seva tecnificació, mentre que unes altres queden fora del ciberespai o depenen del voluntariat social o de l'acció dels governs. Així, el manifest que el 2005 proposava la creació d'un partit supremacista espanyol a Catalunya adduïa 'l'importantíssim valor cultural i econòmic que significa la llengua castellana', realitat innegable que fa radicalment innecessari que la República Catalana hagi de fer res per promoure aquesta llengua.

De manera que, si fem iguals davant la llei dues llengües que darrere de la llei són tan desiguals com el català i una de les llengües de la immigració que és oficial a una trentena d'estats, que és llengua de treball de múltiples organismes internacionals i empreses multinacionals, que multiplica per 25 o per 30 el nombre de parlants del català, que tots els fabricants inclouen gratuïtament en els seus productes i que tots els desenvolupadors de tecnologies lingüístiques afavoreixen sense passar per caixa a cobrar dels governs, aconseguirem que en realitat la llengua lucrativa sigui més igual...

Podríem retreure a un immigrant xinès, rus, malinès o gambià, desconeixedor tant del castellà com del català i urgit d'aprendre una d'aquestes llengües, que s'inclinés pel castellà, si ambdues llengües tenen el mateix rang jurídic? Si no li garantim feina a perpetuïtat, pensarà que l'espanyol li ofereix més oportunitats i es convertirà en un nou obstacle per als qui volem viure en català a Catalunya.

Qualsevol règim de cooficialitat entre el català i qualsevol de les deu llengües més parlades del món conduiria en poc temps a la desaparició del català. Però si aquesta llengua és la dels campions del 'sin que se note el cuidado', els ho donarem mastegat i facilitarem encara més les ofensives contra el català dels enemics de la igualtat.

Perquè no ens hem d'enganyar amb els partidaris del genocidi lingüístic. Si un jutge diu que el cotxe té dret de circular, però que ha d'anar amb tres rodes és que no s'atreveix a dir obertament que li denega el permís. Com han fet els jutges que no han prohibit formalment la immersió lingüística, però en prohibeixen una quarta part per fer-la inviable. I ho fan amb el principi d'igualtat que diu que té més drets una sola família catalanòfoba que vol evitar que el seu fill acabi l'escolarització amb un domini equilibrat de català i castellà que no pas les famílies dels altres 34 alumnes.

I també ens mostren com entenen la igualtat aquells qui, quan es tracta d'emprar el català al parlament espanyol, surten dient que és una despesa innecessària perquè a Madrid el que ens fa iguals és que tots fem ús de la mateixa llengua, de la comuna, però quan van al Parlament Europeu troben que l'espanyol és indispensable perquè a Brussel·les allò que ens fa iguals és que tothom tingui el dret d'emprar la seva llengua (d'estat, clar).

D'aquests amics de la igualtat, en podem esperar que emprin tots els mecanismes internacionals a l'abast per sabotar qualsevol progrés del català i, encara que formalment serem iguals davant d'aquests mecanismes, no hem de ser gaire ingenus d'esperar-ne equanimitat.

Iguals davant la llei? Tot, menys cooficialitat.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Qualsevol règim de cooficialitat entre el català i qualsevol de les deu llengües més parlades del món conduiria en poc temps a la desaparició del català.