Opinió

Odei A.-Etxearte

03.07.2013

Odei A.-Etxearte: Sóc de 'Santako', no imbècil

Men?ame
 

Cada dia ho veig més clar. Els partits i les entitats independentistes que malden per fer forat a l'àrea metropolitana s'estimbaran en la consulta si no es desprenen del paternalisme mal entès amb què fan pedagogia de la causa. Hi ha una manera de dir i d'actuar basada en un apriorisme letal. L'he hagut de suportar tota la vida, sempre que m'han deixat anar un 'no sembles de Santa Coloma' o un 'tens un català molt bo per vist que ets de Santa Coloma'. Perquè sí, resulta que sóc de 'Santako' i independentista i no dic tants barbarismes com alguns catalans de soca-rel. I n'hi ha que es pensen que això és impossible al marge esquerre del Besòs. Ara aquesta manera de fer i de dir ja no s'ancora només en el tòpic de la Juani o del xarnego, estès gairebé sempre despectivament, tampoc no cal que ens enganyem. La recerca de vots al vell cinturó vermell parteix del tòpic i s'embolcalla d'una perillosa filantropia sustentada en el classisme i una falsa superioritat intel·lectual. I això, evidentment, en desmunta el missatge i el propòsit. M'explicaré.


El Cercle Català de Negocis (CCN) ha difós un vídeo en castellà on explica com una família colomenca, els Garcia, descobreix els perjudicis de romandre a Espanya. El presenta Jordi Piqué, membre del comitè executiu del CCN. D'un temps ençà, emprar el castellà fa modern per allò de voler integrar tothom en l'independentisme, però en el rerefons de l'opció lingüística hi ha un interès conjuntural (l'electoral per al referèndum) i un menysteniment fàctic dels vells immigrats de l'estat espanyol; aquells que no tan solament han contribuït a aixecar econòmicament Catalunya, sinó que van triar l'ensenyament públic en català per als seus fills. A hores d'ara tothom deu saber que la primera escola a implantar la immersió lingüística va ser la Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet. Fou una victòria del potent moviment associatiu colomenc durant el franquisme i la transició, fruit de la tossuderia de molts pares arribats d'arreu que volien que els seus fills fossin plenament catalans. És evident per què cal recordar-ho. Quan ara es fa política en castellà, hom els torna a tractar d'estrangers. Com si els últims quaranta anys no haguessin passat.

Sempre he criticat els partits que han furgat en les identitats amb interessos electorals per mantenir incorrupte el vell cinturó. No puc estar-me de fer-ho ara, precisament perquè jo també vull una majoria aclaparadora en el referèndum a favor del sí. Però tornem al vídeo. Resulta que el senyor Garcia se'n va de vacances a Madrid i, segons Jordi Piqué, al·lucina amb les autovies i els aeroports. 'Això és el segle XXII', etziba. I se sobreentén que el senyor Garcia no llegeix notícies, ni escolta la ràdio, ni mira la televisió, i no reacciona fins que l'empresa on treballa no es deslocalitza. És aleshores que descobreix les raons de tot: per què Catalunya s'acull al fons de liquiditat autonòmic, què és el dèficit fiscal. Sembla que fins llavors el senyor Garcia vivia en la inòpia. 'Ahora entiende por qué el pasado 11 de septiembre un millón de sus conciudadanos salieron a la calle. No es un tema folclórico, es un tema de supervivencia económica.' És clar. No se n'adonava, dels perjudicis dels catalans. N'era víctima, però no n'era conscient (i quan va veure per televisió la manifestació de la Diada es va imaginar que era un aplec sardanista, hi afegeixo jo). 'No es que Raúl fuera tonto, es que estaba engañado', s'hi diu. Ah, gràcies! I jo que pregunto... Dirien tot això d'un unionista de Sarrià? Vigileu amb la pedagogia i la bona fe. Hi ha paternalismes que resten i que no sumaran mai.


Odei A.-Etxearte, periodista del Punt Avui

Men?ame
 

Editorial