Oleguer Presas: 'Ho volem tot'

Ens trobem immergits en un moment de canvis profunds del conjunt de la nostra societat. Canvis que, possiblement, marcaran no tan sols el nostre futur, sinó també el de les pròximes generacions. Sofrim una profunda crisi del sistema capitalista i això demana grans canvis de l'estructura de la nostra societat. Però la solució, malgrat allò que sovint ens vulguin fer creure, no és única. Les retallades que suportem en drets laborals, en drets socials o en termes de llibertats no són danys col·laterals del procés de sortida de la crisi, sinó que responen a la voluntat de continuar i aprofundir el model que ens ha portat fins aquí.

Tot es justifica amb l'argument de satisfer les restriccions de dèficit públic i d'intentar tornar un deute, que tant pel volum com pels interessos creixents de refinançament, és impossible de tornar. Un deute que al principi de la crisi era, en gran mesura, de bancs i grans empreses, però que el poder financer, ajudat per la intervenció pública, ha traspassat al conjunt de la gent. Ara la crisi és nostra i ens diuen que ens hem d'estrènyer el cinturó. Aquesta és l'única sortida que ens proposen. Però no solament això, perquè, a més a més, hi ha cinturons de mides diferents.

Mentre aquests bancs i grans empreses continuen presentant a final d'any uns balanços amb importants beneficis, és la gent qui sofreix les conseqüències d'aquesta crisi. Pobresa, desocupació, reformes laborals que, l'una darrere l'altra, no fan sinó augmentar el nombre d'acomiadaments i empitjorar les condicions de vida de la gent --unes condicions de vida ja prou deteriorades per les retallades que es van aplicant als serveis públics més bàsics. Ja n'hi ha prou de dir que no hi ha alternatives. La política que que s'adopta per sortir de la crisi té ideologia i respon a un objectiu clar: mantenir el benefici d'uns pocs a costa del benestar de la resta.

S'albiren també canvis importants a l'hora de redefinir la nostra relació amb l'estat espanyol. Sembla que caminem cap a un procés sobiranista. Però per a arribar-hi cal que construïm l'imaginari col·lectiu de què significa la paraula independència. Hem de donar-hi sentit i contingut. Superar el debat sobre els diners i de 'l'Espanya ens roba' per parlar d'un model social, econòmic, polític i democràtic. Si reclamo la llibertat del meu país és perquè vull la llibertat del meu poble. Vull que respectin la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra història. Però no solament això. Vull que la gent del meu país pugui prendre i assumir les seves decisions lliurement i viure en una societat diferent, més justa, solidària, lliure de tota mena d'opressió.

En aquest panorama doblement incert, el rumb que agafarà la nostra societat dependrà de la correlació de forces en cada moment. De nosaltres depèn. Un exemple ben clar, el tenim després de la manifestació de l'Onze de Setembre, quan tots els partits polítics es veuen obligats a córrer i a improvisar per situar-se en aquest panorama nou i mirar de sortir al primer pla de la fotografia. És ben clar que la classe política únicament es mou per interessos electoralistes i de poder. Però no és hora d'oportunismes. Res no es canvia des de dalt. Cal una manera de fer i entendre la política diferent d'aquella a què ens tenen acostumats els partits polítics tradicionals. Aire fresc per a ventilar la política institucional del país.

Cada vegada més gent va prenent consciència que cal plantar cara a les injustícies, que cal buscar alternatives al model econòmic que ens ha portat fins aquí, que cal reeducar-nos amb uns valors diferents. És il·lusionador de veure tanta gent al carrer, no solament per a l'exercici de democràcia que representa el fet de manifestar-se, sinó sobretot per les ganes de tota aquesta gent d'esdevenir un subjecte polític actiu en aquest procés de canvis. Cal escoltar la gent. Cal donar-li veu. Cal obrir espais on es posin en pràctica models cooperatius, comunitaris, des de la igualtat social i de sexes, radicalment democràtics i participatius. Cal que entre tots i totes agafem el protagonisme per decidir cap on anem i començar a construir aquesta societat. El desafiament és gran, però o ho fem nosaltres, o ningú no ho farà.

És per tot això que dono el meu suport a la CUP. Una organització en moviment, que agrupa gent molt diversa però amb la voluntat ferma de canviar les coses. Dono suport a la CUP perquè entén que la política es fa al carrer. Gent al costat de la gent. Dono al meu suport a la CUP perquè la seva pràctica a les institucions és d'exigir transparència i donar veu als qui no tenen veu. Per tot això crec que la CUP és qui millor respon als desafiaments i necessitats que el moment actual demana i espero que sigui mitjà útil per a construir, entre tots i totes, la societat que volem.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Vull que respectin la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra història. Però no solament això. Vull que la gent del meu país pugui prendre i assumir les seves decisions lliurement i viure en una societat diferent, més justa, solidària, lliure de tota mena d'opressió.

Cal que entre tots i totes agafem el protagonisme per decidir cap on anem i començar a construir aquesta societat. El desafiament és gran, però o ho fem nosaltres, o ningú no ho farà.