Opinió

David Figueres

23.02.2012

David Figueres: 'Txetxènia: una panoràmica'

Men?ame
 

Avui, dia 23 de febrer, es commemora el Dia Internacional de Txetxènia. Com en algunes altres ocasions no se celebra una victòria, no. Es posa en vermell al calendari un fet fatídic. Una derrota. Més que una derrota, una salvatjada. L’artífex: Iosef Stalin. L’excusa: la suposada col·laboració d’una bona part de la població de Txetxènia i d’Ingúixia amb els nazis durant la Segona Guerra Mundial. Tot allò dels trens on s’exterminaven les persones, no solament va ser cosa dels de les creus gammades, no. A l’altra banda, en un macabre joc de miralls, es va fer igual amb milers i milers d’habitants del Caucas. Deportacions. Mort. I tornar a començar. Tornar sabent que potser casa teva –el teu jardí, el teu porxo– ara és la casa –el jardí, el porxo– d’un rus.

Són curioses les mesures dels russos per a no ablamar més el malaurat record. Vistos els alts índexs de desocupació de la zona (Ingúixia del 53% i a Txetxènia del 45%) Aleksandr Khloponin, enviat al Caucas expressament pel Kremlin, es va treure de la butxaca un programa per a incentivar la contractació de persones d’Ingúixia i de Txetxènia a les altres regions de Rússia. Entre les destinacions, una de molt llaminera: Sibèria. Em podria dir ningú, per vint-i-cinc cèntims d’euro, on s’enviaven els qui dissentien del dictador del bigoti quan aquest manava molt?

Mairbek Vatxagàev, historiador txetxè exiliat a París, explica en un article que la mesura és del tot contraproduent. Que les persones que havien accedit a provar sort, no tan sols a la Sibèria, sinó en unes altres regions, s’han trobat amb el recel dels autòctons. I que igualment ha passat amb els eslaus que han fet el viatge invers al Caucas. El pla, per dir-ne d’alguna manera, ha estat pensat perquè funcioni en doble direcció. De moment no ha donat grans resultats. Al Caucas la mesura ha estat molt i molt qüestionada. La pell de la memòria és molt fina encara. La falta de tacte de Moscou, endèmica.

Deixant repoblacions a banda, el que ara és veritablement preocupant a la regió del Caucas, concretament a la part més occidental, és la gran concentració de forces armades. Tota mena d’avenços bèl·lics de darrera generació blinden el territori. Ja es considera com el més important moviment de tropes de l’era post-soviètica. El Caucas, ara com ara, és la regió més militaritzada de tot Rússia.

Aquesta gran presència militar s’explica en el context dels Jocs Olímpics que s’han de celebrar a Sotxi el 2014. Situada a la regió de Krasnodar, a tocar de la frontera de Geòrgia, a la mar Negra, és que Moscou té por que sigui un bon aparador de la guerrilla resistent per fer valer la seva veu en forma d’accions armades? No se sap, però és molt possible que Putin, com sempre ha fet, jugui amb les excuses. Damunt el taulell, el pla Khloponin donaria una pàtina social al conflicte; i l’excusa de la seguretat dels Jocs Olímpics serviria per fer una 'neteja' salvatge abans dels Jocs o després. La segona guerra txetxena va desencadenar-se per uns atemptats en uns pisos dels suburbis de Moscou que encara avui els suposats terroristes txetxens no han reivindicat.

En la visita que va fer Putin a la zona a final del 2011 es va negar a parlar d’un possible sortida de la Federació Russa de les zones considerades per Moscou conflictives, com exigeixen les forces nacionalistes, les úniques que, ara per ara, han sabut bastir una oposició política més o menys decent al controvertit personatge. En aquest sentit, Putin va posar el disc més que ratllat que per allà el 1991 el seu valedor Borís Ieltsin li va llegar: l’efecte dòmino que tindria a la zona el fet de reconèixer independències, que desestabilitzaria la zona.

Un altre fet que cal tenir en compte, i que podria ser també una carta a jugar per Putin, seria la d'aparèixer davant l’opinió pública com algú que lluita contra la islamització radical. Tot i que a la zona, històricament, l’islam sufí, més moderat, hi havia estat gairebé hegemònic, la contraposició d’aquesta manera de veure l’islam, amb el salafista, més radical, que esgrimeixen les forces rebels, podria jugar a favor de Moscou.

En l’article que esmentem Vatxagàev es veia esperançat per aquest retorn als orígens islamistes, però caldria fer molta pedagogia internacional. El matís probablement s’esvaniria i jugaria contra la gent del Caucas i en favor d’una possible gran croada alliberadora d’infidels per Putin.

El 2011 a tot el Caucas hi va haver 1.205 víctimes, segons l’organització Kaukazskii Uzel. El desglossament, com sempre, fa feredat: 683 morts, 522 ferits i 64 desaparicions forçades. I això només les que s’han pogut documentar. Cal fer especialment atenció al fet que el territori on hi ha hagut més desaparicions ha estat el Daguestan, 28 en concret. Ara com ara, el lloc on hi ha més activitat repressora. Segueixen, en el macabre rànquing, Txetxènia amb 20 desaparicions, Ingúixia amb 13 i Kabardino-Balkària amb 3.

Cal tenir en compte que a Txetxènia, l’anomenada 'txetxenització', és a dir, la instauració d’un règim purament txetxè, sense ingerència directa russa –encara que sí des de la distància–, ha estat un èxit absolut. El terror inoculat d’Akhmed Kadírov, gos fidel de Putin, ha fet que el russos s’hagin retirat de la zona i que Kadírov administri el país com li sembli. La pau dels vencedors.

El mes d’agost de l’any passat dues activistes de la campanya 'Txetxènia, trenquem el silenci', de l’ONG vallesana Lliga dels drets del pobles, que des de fa uns quants anys segueix i denuncia el que passa al Caucas, van anar a Txetxènia. El seu testimoni ens parla d’un país que s’ha reconstruït després de la guerra. Grozni, la capital, gairebé anihilada durant la contesa, ara torna a ser una capital que llueix tot l’esplendor –o allò que Kadírov considera que és l’esplendor.

Això vol dir albergar la mesquita més gran d’Europa o tenir una rèplica del Capitoli dels Estats Units. També viure en una residència presidencial que sembla que pot haver costat més de 60 de milions de dòlars, trets del pressupost federal rus. Pertot arreu les efígies de Putin i de Kadírov són com els ulls del Gran Germà: res no se’ls escapa. Tot i que s’ha de reconèixer a Kadírov que ha sabut fer ressorgir la ciutat, en la reconstrucció ha comptat, majoritàriament, amb empreses turques. Els turcs treballen i no fan preguntes. Les infrastructures no han servit per pal·liar la desocupació del país, doncs.

I és que la corrupció a Txetxènia és el pa de cada dia. Per a qualsevol activitat econòmica que es vulgui emprendre, cal subornar qui sigui, com sigui. El clan (‘teip’) de Kadírov és l’amo absolut de tot. Res no s’escapa del seu control. Els professionals liberals ja compten que hauran d’avançar dos mesos de sou, o tres, perquè els deixin treballar. Pertot arreu es poden veure veritables búnquers construïts amb els diners enviats a Txetxènia pels afortunats que han pogut sortir del país i volen tenir els seus aixoplugats. La resta ha de sofrir els capricis dels més de 20.000 homes armats al servei de Kadírov, que mantenen a ratlla tota insurgència. Les desaparicions són a l’ordre del dia. Els joves o fugen o s’allisten a les guerrilles que encara planten cara al vassall de Putin. En aparença tot és net i endreçat. La pau dels vencedors.

Cal fer un crit d’alarma, també, sobre les vexacions que diàriament s’infligeixen a les dones. A Txetxènia, país eminentment patriarcal, cada vegada més se censuren comportaments occidentals suposadament nocius, encara no se sap per què ni per a qui, en favor d’una falsa tradició moral que redueix cada vegada més el paper de la dona en la societat i la tanca a casa. Però cal tenir en compte que a Txetxènia és la dona qui té la responsabilitat, en molts casos, de portar els diners a casa. L’obligatorietat de portar el mocador a les universitats o l’ existència d’una policia moral, minen la llibertat de la dona i en fan un mer objecte a mans dels homes de la seva família.

Europa es resisteix a girar el cap a l’est. Putin continua fent i desfent a Rússia amb el beneplàcit de tothom. Democràcia de façana. Darrere la cortina, molts i molts casos provats de manipulació a les urnes. Fraus generalitzats. Darrere la cortina, la mort. La mort al Caucas. Desaparicions. Assassinats de periodistes. Assassinats d’activistes. Del laboratori del terror que va ser Txetxènia, n’han après moltes coses. De mica en mica a Ingúixia, al Daguestan, els cops dels qui truquen de matinada ressonen amb més discreció, però amb la mateixa voracitat, per fer callar els qui encara tenen veu per a denunciar què passa.

Una lenta i sagnant rècula de víctimes s’afegeix diàriament a les que el conflicte encetat d’anys, ha anat aportant. Almenys, avui, que les llàgrimes dels qui ploren, han plorat i ploraran, les persones estimades desaparegudes o assassinades, siguin audibles. A un cop d’avió, s’hi anihila gent. A un cop d’avió, s'hi reprimeix sistemàticament tot un poble. S’hi extermina. Podem no fer-hi res. Podem dir que prou feina tenim tots plegats, ara com ara. Avui, si més no, que no puguem dir que no ho sabíem. Avui, Dia Internacional de Txetxènia, no.


David Figueres, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català

Men?ame
 

Editorial