Paco Muñoz: 'L'Ovidi, lluitador incansable'

Ara que fa tants anys que l' Ovidi se'n va anar de vacances, em demaneu un record, unes paraules. El primer que em surt és dir-vos que era el meu amic, un dels millors amics que mai no he tingut. Sempre he admirat la claror de les seues lletres. La profunditat dels seus versos. I per damunt de tot la seua bonhomia. Lluitador incansable.

La vida li ho posà ben difícil i ell va saber enfrontar-se i viure, viure amb tota la seua força. Jo vaig tindre la sort de tenir-lo al meu costat des que vaig decidir cantar. I vaig decidir cantar per la seua empenta. Ell va ser qui em va animar a fer-ho i des del primer moment fins a la seua mort vaig tenir sempre al meu muscle la seua mà. La seua mà de germà major. I vaig viure de prop el seu sentiment de tornar a Alcoi, de tornar a viure al seu poble.

Encara que tenia uns anys menys que jo em parlava des del seu sentiment de mirar-me com a un xiquet. Em va regalar alguna cançó i ara pense en la quantitat de vegades que cantàrem junts perquè a Catalunya -ho deia ell- no el contractaven; i les mateixes persones que no el contractaven tot i poder-ho fer li preguntaven: 'Que ara ja no cantes, Ovidi?' M’agradaria compactar tot aquest feix de paraules desllavassades unides pel meu sentiment d'amor cap a ell amb uns versos preciosos del poeta Joaquim Horta, gran amic seu. L'Ovidi me'l va presentar.

'A Ovidi Montllor'
JOAQUIM HORTA – Barcelona, VI-1998

Poeta, home important, músic,
mai presidia actes, però hi era present.
Anys sense ajuts de cap mena.
Anys sense gravar, fent sempre la feina.
Quan va morir, en el seguici
Tots eren ell, deien, volien ésser ell
delerós i curt d'alè continuo constatant.
Poques coses noves que aportar,
i crido desesperadament en el silenci.
Una besadeta Ovidi



Paco Muñoz.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet