Opinió

 

<75/88>

Marta Rojals

23.05.2011

Cunyats

Hi havia una vegada que sorties al carrer i, si miraves amunt, hi veies el cel. Doncs avui, abans que el cel, hi veus rètols de colors: lloguer, venda, es lloga, es ven. Però és mentida: ni es lloga, ni es ven. Senzillament perquè el que te’n demanen al mes és tant com guanyaràs aquell mes. Si és que encara tens feina.

L’habitatge ha esdevingut un producte de luxe, i és el banc qui t’ho diu més clar: perquè tu no ho vals. Per això els indignats de les places de Tahrir de tot arreu assenyalem els bancs, i cridem: Culpables!, i ens caguem en coses abstractes com el ‘sistema’ o el ‘capital’, que té la mateixa entitat que cagar-se en déu.

Però els bancs solets no poden fer res, necessiten còmplices. Molts còmplices. I al capdamunt de la piràmide n’hi ha pocs. Còmplices, ja ho sabem, però pocs. I al capdavall n’hi ha tants com en vulguis, somiant a pujar el seu esglaonet, i tot el dret que hi tenen. Doncs entre aquests escaladors hi ha dos cunyats que un dia, en un dinar familiar, van somiar que podrien retirar-se venent el pis de la sogra per comprar-se’n dos, que ja t’ho dic jo, cunyat, que en Tal i en Pasqual també es van vendre els seus, i en un any ja en tenien quatre, així que ja pots començar a fer espai al garatge per al Cayenne. I així va començar a girar la roda en desenes de milers de sobretaules del nostre país: doncs jo t’avalo, tu m’avales, ell ens revalora, nosaltres venem, vosaltres compreu i tothom es folra. Tret que siguis ruc, és clar.

I aquests dies els indignats disparem cap amunt, cap a les altres esferes, i no ens en falten raons. Però tampoc no podem ignorar que, arran de terra, tothom qui ha pogut, en la mesura que ha pogut, no ha dubtat a enfilar-se al carro del cunyadisme. Perquè jo no sóc ruc. I mentrestant, qui no podia i s’ho mirava, sense ser catedràtic de la Universitat de Columbia, ja veia venir que tot això havia de petar. I ho deia arrufant molt les celles, mentre tirava amb fúria un terròs de sucre al cafè. És a dir, arreglant el món a l’estil mediterrani.

Afirmar que tota la culpa és dels bancs, dolents més que dolents, i dels governants que ho han permès, dolents dolentíssims, és tenir-nos en consideració d’idiotes. Nosaltres som més, i ho podíem haver parat abans. Però, és clar, fa quatre anys els eslògans que ara cridem eren cosa de bufanúvols, anarquistes, comunistes, repica-olles i acampa-places. I doncs, què esperàvem? Els bancs només han fet la seua feina, perquè és la naturalesa de l’escorpí. I mentre el vaixell anava a tota màquina, els governants marcaven paquet des de la proa del Titànic, com els cunyats al volant dels seus Cayenne. Que fàcil que és ara apuntar-se a la revolució. Ara que no hi tenim res a perdre. Sempre serem un país de cunyats ordint el negoci del segle a la taula de la sogra. O això també creiem que ho podem canviar?

Editorial