Orxata de Vic

Parlo amb Josep Anglada, ideòleg i cap de Plataforma per Catalunya, a la terrassa d’un bar de la plaça Major de Vic. El meu company prepara la càmera de vídeo. Ens disposem a fer-li una entrevista. Mentre li col·loco el micròfon a la solapa de l’americana, un home i una dona que arriben agafats de bracet i somrients el saluden i el feliciten. Els reconec. Ells a mi, no. Són els pares d'un antic company d’adolescència del qual ja fa anys que he perdut el contacte. Em costa de creure, però m'imagino que l’han votat i em demano per què.

Com ells, durant la mitja hora llarga que estem asseguts, s’aturen tres persones més per donar-li l’enhorabona. Podrien ser directors d’un banc, cambrers, botiguers, arquitectes, paletes o familiars de qualsevol amic o amiga meva. Novament, perplex, em demano per què l’han votat.

No aconsegueixo de trobar-hi una explicació raonable: la resposta és complexa i, molt probablement, no pas única. Efectivament, aquests darrers anys Vic ha acollit molts immigrants. Tants, que avui gairebé un de cada quatre habitants de la ciutat té les arrels a l'Àfrica. Però em resisteixo a acceptar que això expliqui que més del 18% dels vigatans hagin votat Plataforma per Catalunya.

Recordo tots els companys magribins amb qui vaig compartir classes de matemàtiques, de llengua o entrenaments d'atletisme: Ahmed, Mohamed, Najat, Nassir, etc. Recordo els seus entrebancs amb el català, els seus silencis a preguntes compromeses, les seves inquietuds i els seus horaris, a vegades incompatibles amb algunes activitats. Érem diferents i vivíem d'una manera diferent, però tots estudiàvem el logaritme neperià, apreníem a col·locar els pronoms febles i intentàvem de córrer els cent metres amb menys d'onze segons. També recordo, com un flaix, el dia que l'Ahmed, atònit, va descobrir l'orxata. D'això ja deu fer deu o quinze anys i aleshores, a Vic, gairebé ningú no parlava de Josep Anglada. Només era recordat, per alguns, com un franquista fracassat que havia militat a Fuerza Nueva i que un dia havia encapçalat les llistes del Frente Nacional.

Què ha canviat, doncs? Amics que s'estan a Vic m'expliquen que efectivament hi ha nouvinguts que no tanquen la botiga els dies festius (això també passa a sota casa, a Barcelona, on m'estic ara), que els del quart segona encara no han entès a quin contenidor cal llençar cada classe de brossa i que al primer primera n'hi viuen set en un espai per a tres. M'imagino que a Manlleu, amb quasi vint mil habitants i un percentatge d'immigrants que voreja el 30%, deuen tenir els mateixos problemes. Però curiosament allà Esquerra ha guanyat amb majoria (10 regidors de 17) i la Plataforma, tot i haver-hi augmentat vots, només n’ha aconseguits dos. Una companya de Manlleu m'explica que l'alcalde, el candidat republicà, es passeja cada dia pel poble, parla amb immigrants, reparteix fotocòpies dels pressupostos als comerços, és a tots els enterraments, participa en les festes i assisteix a reunions de veïns. Mentre m'ho explica, m'imagino l'alcalde fent una orxata amb un imam.

Deu ser això, penso. Deu ser que, en política municipal, de poc serveixen les etiquetes dels grans partits, si el problema són els coloms que es caguen als calçotets nets estesos al balcó. Deu ser que no n’hi ha prou de col·locar algú amb cognoms amazics als números 10 o 12 de les llistes electorals. Deu ser que, en una ciutat com Vic, per assumir vuit o nou mil immigrants sense provocar escarafalls, se n'ha de parlar i s'han d'escoltar. Deu ser que calen polítiques específiques. Deu ser que cal saber explicar i transmetre aquestes polítiques. Deu ser que la immigració és una realitat i que ignorar-la no és una bona estratègia.

L'entrevista amb Josep Anglada no m'aporta gaire llum. Més aviat m'amoïna l'obscura i tèrbola tranquil·litat amb què respon les preguntes. Decebut i preocupat, l'endemà llegeixo un article de Salvador Cardús en el qual descriu ‘el fenomen Anglada’ com un gra de pus que creix i creix, però que tard o d’hora s’acaba rebentant. No sé si és un bon símil, però de seguida em ve al cap allò que em deia el metge quan tenia setze anys: ‘L’acne és cosa d’adolescents; quan maduris, ja no te’n sortiran més, de grans.’ Aleshores m'ho vaig creure i el metge va tenir raó. Fa quatre anys, quan la Plataforma va aconseguir un regidor a Vic, alguns polítics deurien fer raonaments d'aquest estil. Ara no sé què deuen pensar, perquè d'aleshores ençà no sembla pas que hagin encertat el diagnòstic.

roger.cassany@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet