'Let’s get lost'

Sempre he associat el trompetista Chet Baker amb en Cast Sendra, fill d'en Cassen, gran operador de càmera, simpàtic, estrepitós i valent que, amb la seva presència i la seva descarada insolència, trencava tots els motlles i convencionalismes tot just obrir la porta, per entrar on fos o sortir-ne; o la boca, per parlar o riure de què fos. Jo sempre hi estava d’acord. Encara ara, tot i que fa massa anys que és mort. És d’aquells morts que sovint se m‘apareixen. Amb aquella veu de cassalla, les 'xolles', les botes de pell de cocodril, espectaculars, i l’alegria i la mala llet gravades a la cara. I què té a veure ell amb Chet Baker? No ho sé, però és així. Jo recordo una nit. La que vam anar plegats, en Cast i jo, en un concert del trompetista, al Zeleste del Poblenou. Ens agradava aquella música i sentíem una rara solidaritat salvatge pels músics que havien estat apallissats alguna nit, en estranyes circumstàncies. Ell n’era un. Li havien petat 'la pinyata' a cops de puny, i encara tocava la trompeta. De miracle. L’altre era en Jaco Pastorius, mort pels cops d’un 'segurata' de bar nocturn. D’aquella nit, en tinc records emboirats. Com si ho hagués somniat. Era una sala petita. Fosca. Hi havia poca gent. Molt de fum espès. Molt de silenci. Gran respecte. Crec que hi havia globus de colors a l’escenari o volant per la sala, però m’estranya molt. Pot ser? O m’ho invento? Havíem begut. Baker tocava poc. Quan ho feia, et clavava, et travessava. Però estava mig absent. Com si, de tant en tant, se n’anés molt lluny. Amb en Cast comentàvem i, de tant parlar, i amb aquelles veus, ens devíem fer molestos per a alguna gent. Alguna cosa va passar. Que ens fessin callar, segur. Que ens fessin fora, no ho puc jurar. Alguna cosa devia passar, que també se me n'ha anat, amb ells. Poc després, dies o alguna setmana a tot estirar, els diaris duien la notícia: Chet Baker s'havia mort a Amsterdam, d'haver caigut, deien, per la finestra d’un hotel. El de Barcelona, va ser un dels seus darrers concerts... O potser el darrer? Pastorius s'havia mort un any abans. I en Cast, uns quants anys, no gaires, més tard. Al sofà de casa seva, plàcidament dormint, em van dir.

Va passar el temps, i un dia, per casualitat, a París o a Londres, vaig veure 'Let’s get lost', el documental de Bruce Weber sobre Chet Baker. Em va impactar molt. També en vaig veure un sobre Thelonius Monk, no en recordo el títol, i aquell dia vaig pensar que m’agradaria de fer documentals. No us perdeu 'Let’s get lost'. És magistral. Per mil coses. Encara no entenc com pot ser que d’un desastre tan fenomenal com en Chet Baker, en pogués sortir aquella veu, tan suau, tan seductora, tan com els sons que creava quan tocava la trompeta. Encara no ho entenc. Surt això, i una forma de vida. I una forma d’explicar-la amb imatges i so, com poques vegades he vist. Una meravella. Sense 'mariconades', ni afectació. Amb sinceritat i poesia. Per més vegades que la torni a veure no resoldré el misteri. Ja és tard. Els de la clau ja no hi són. Quan sento la trompeta de Chet Baker, o la seva veu trencada, murmurant secretament 'Almost blue', noto que en Cast encara és per aquí. Ell i els altres. De fet, una nit vaig veure un paio per un carreró de Barcelona que duia aquelles botes seves de pell de cocodril. No us perdeu 'Let’s get lost'. Per fi, el projecten als cinemes d’aquí. Una mica tard, com sempre. A mi, em va atrapar fa vint anys. Ara l’he tornat a veure. Tres vegades. Encara hi descobreixo coses noves. Com, per exemple, que tot això va passar l’any 1988. A banda pensar que potser que em retiri de fer documentals, que no en sabré mai; amb el vertigen, em vénen al cap preguntes idiotes, de començament de curs: Què hem fet tots aquests anys? Què cony ha passat de remarcable? Algun dia m’ho explicaràs, eh, Cast..., algun dia.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet