On és Máximo Blanco, si us plau?

Furetejant per la memòria, l'interrogant em pesa. Fa anys. Com una llosa. Des que, el número dos d'Intxaurrondo i mà dreta del general Galindo, el van enxampar el 1999 a Sant Carles de la Ràpita amb 4.200 quilos d'haixix, he mirat de no perdre rastre. Perquè sempre va bé d'esbrinar com acaben determinades històries. Se n'aprèn força. I es plora a dojo.

Máximo Blanco López, condecorat vuit vegades pel PP, era cap de la lluita antidroga de Guipúscoa els anys del 'forat negre' i de la guerra bruta ordida des del museu dels horrors d'Intxaurrondo. Per començar, no està pas malament: un alt responsable antidroga, capitost antiterrorista, traficant a l'engròs amb una confiscació valorada en nou milions d'euros. Per l'oxímoron del seu 'honor militar' va jurar que era innocent, malgrat que el 2003 fou condemnat en ferm per l'Audiència Provincial de Tarragona a sis anys de presó. No hi ha constància que d'aleshores ençà hagi trepitjat cap cel·la, sinó una curta temporada inicial a la presó militar d'Alcalá-Meco. Presó que res no té a veure amb l'amuntegament infrahumà i la sòrdida rutina panòptica de qualsevol altra presó, de qualsevol altre pres. De propina per entremaliat, a Máximo Blanco li caigueren sis mesos de suspensió de funcions. I de nou a la feina, vailet, que no ha passat res.

D'aleshores ençà reconec també la meva absoluta incapacitat de saber on para. Ho he intentat quasi tot. De veres. Ni que fos per una mínima justícia amb la memòria extraviada de la generació perduda de l'heroïna; ni que fos per l'actual generació espatllada de les drogues de disseny; ni que fos per tastar el miratge (miratge democràtic) que si són 'ells' qui la fan, també la paguen.

Als calaixos de l'oblit sobtat i la impunitat guardonada, l'última notícia rebuda em va destarotar del tot. Tremolor. Colpiment. Arcada. Malson. L'any 2005 l'actual president del Congrés i aleshores ministre de Defensa, José Bono, en signava... l'expulsió definitiva? I ca. En signava, vés per on la democràcia espanyola, l'ascens a coronel. I aquí pau, haixix a tones i després glòria. És allà on en perdem la pista, al mateix BOE que certificava que l'ascens no era pas una broma macabra i que informava burocràticament: 'en servei actiu, pendent de destinació a Madrid'.

Ara que tants es demanen per De Juana Chaos (localitzat, compareixent davant la justícia, amb totes les penes complertes) m'ho demano més que mai i l'interrogant ressona amb força. On és Máximo Blanco? On és (ara, avui, en aquests precisos instants) el tinent-coronel ascendit que traficava a la costa catalana? Què se n'ha fet? Li paguem el sou encara?

Fins que no es demostri la contrària i cessi l'allau de silenci governamental i d'opacitat oficial, només sabrem que un tinent-coronel d'Intxaurrondo, detingut el 1999 i condemnat el 2003 per tràfic de drogues, ho va pagar, el 2005, amb un ascens a coronel signat pel José Bono, del 'club dels demòcrates de tota la vida'. Certificat de democràcia expedint nòmina pública per a un narcotraficant tocat amb tricorni.

Per adobar-ho. No m'estranya pas. Des del 2003 també sabem que tots els sediciosos del 23-F cobren la màxima pensió militar, més de 1.500 euros mensuals nets. Tejero inclòs. Per haver provat de subvertir el mal anomenat ordre constitucional, no està gens malament. Gens. Per haver estat condemnats a trenta anys que mai no van complir, és encisador. Llueix prou.

Per acabar-ho. Anestesia cantava, m'ho recorda per carta un amic pres: 'antidotoa zein den jakin nahiko nuke'. Això és, m'agradaria saber quin és l'antídot: del crim d'estat camuflat de 'lluita antiterrorista'. I fins quan deixarem d'empassar-nos la pindoleta màgica d'una democràcia de cartró-pedra, en què la història 'del quan creus que ja s'acaba torna a començar' mai no s'acaba. La impunitat (en tants sentits, tan genèticament franquista, tantes vegades soferta) cueja cuejant. Mentre les drogodependències continuen desbocades i fent estralls, els pobres omplen les presons per on corre lliure la droga i la droga més dura, la dosi més tòxica, és continuar pensant que la democràcia funciona trontollant i que tant se val on pari Máximo Blanco. Quin país que ens queda, amics. És l'estat (espanyol) de les coses. El buit del desert real de la impunitat.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet