Opinió
-
La cultura catalana que no va a Frankfurt
Juli Peretó
02.07.2007
-
Clic!
Andreu Barnils
29.06.2007
-
No hi eren ni en Tornassol ni la Castafiore. En temps d’Hergé, quina raresa
Marta Leblanc
26.06.2007
-
En Pinxo va dir a en Panxo...
Marta Rojals
22.06.2007
-
My generation
Mercè Ibarz
20.06.2007
-
L'embolico o se l'emporta posada?
Martí Estruch Axmacher
18.06.2007
-
Milers de petons
Andreu Barnils
15.06.2007
-
A CiU, ni les engrunes
Martí Estruch Axmacher
13.06.2007
-
Orxata de Vic
Roger Cassany
12.06.2007
-
Mil i una coses més
Enric Casasses
08.06.2007
-
Honor a Joan Català
Xavier Montanyà
04.06.2007
-
Article de campanya més vell que l’anar a peu
Marta Leblanc
24.05.2007
-
El dret de cuixa
Joan Mir
23.05.2007
Carlota Franco
05.02.2008
Ball de màscares
Màscares per a amagar-nos, màscares per a protegir-nos, màscares per a transgredir. Desinhibició, disbauxa, sàtira, frivolitat. Màscares per a jugar a ser una altra persona sense deixar de ser nosaltres mateixos.
Per carnaval les màscares es poden lluir sense censures. N'hi ha que criden l'atenció i n'hi ha que passen desapercebudes, eclipsades per les primeres. Hi ha màscares tan ben fetes que es confonen amb la pell de qui les porta, fins al punt que resulta difícil d'esbrinar on s'acaba la disfressa i on comença la persona, fosa amb el personatge. Aquestes són les preferides pels qui fan de totes les nits de festa un carnaval. Són poca-soltes, sàtirs, aguts, enginyosos, de pensament ràpid, humor àcid i llengua llarga. Gaudeixen escandalitzant els interlocutors i els espectadors que observen. Tot això els fa magnètics, atractius i alhora ofensius. Te'n deixes seduir i després no saps com ha pogut passar. I llavors recordes que, quan és carnaval, tot s'hi val.
Ara, dur sempre la màscara posada té alguns riscos. Perquè un s'hi pot arribar a trobar tan còmode, protegit pel personatge que ha creat, que s'hi transforma de veritat, sense pretendre-ho. O perquè el dia que per fi té ganes de treure-se-la, quan ja li fa nosa, no sap com fer-ho, perquè se sent incòmode, encara que això no ho confessarà mai.
Qui s'ha acostumat a viure amb la màscara posada només és vulnerable a qui aconsegueix de desemmascarar-lo. Perquè és aleshores quan se sent desprotegit, nu. I, potser, també alleujat. Perquè els més àcids, els més sàtirs, els més poca-soltes, els més infranquejables també tenen sentiments.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015