ETA

Totes les variables són necessàries per a explicar el comportament d’ETA, però la situació actual es comença a incubar amb el Pacte de Lizarra. Fins aleshores, la línia que separava les opcions polítiques basques era l’actitud respecte de la violència (o respecte de la defensa exclusivament política dels objectius). A l'un costat hi havia l’anomenada esquerra abertzale, i a l’altre, totes les formacions restants. En aquestes circumstàncies, la governabilitat exigia la constitució de majories dins aquest bloc, i les més naturals i estables s’havien de congriar en aliances entre el Partit Nacionalista Basc i el Partit Socialista d’Euskadi. Ja aleshores Eusko Alkartasuna denunciava que la violència d’ETA impossibilitava l’establiment de majories abertzale que serien, al seu parer, un factor realment impulsor del procés cap a la independència. El Pacte de Lizarra venia a ser aquesta rectificació de fronteres: deixava els nacionalistes espanyols sols davant una majoria abertzale. Els nous blocs eren 'espanyols' i 'bascs' (amb els espanyols en clara inferioritat), i no pas 'violents' i 'demòcrates'.

Encara no he entès les raons de la renúncia de Batasuna a aquest plantejament: probablement mai no hi havia cregut sincerament, i degué ser el temor de no capitalitzar per al seu partit la implantació d’aquest nou escenari el motiu de la seva deserció. Sense la presència determinant dels vots i els diputats de Batasuna, el bloc espanyolista agafà coratge i intentà per tots els mitjans que el tàndem format per Mayor Oreja (PP) i Redondo Terreros (PSOE) s’imposàs electoralment a l’opció nacionalista, debilitada perquè no podia comptar els vots i els diputats pròxims a ETA. Tots recordam l’èxit de mobilització de l’electorat basc, que deixà derrotades les opcions espanyolistes i sense futur els seus líders. Però les ferides de Lizarra impedien la col·laboració de PNB i PSOE, i la violència deixava Batasuna fora de joc. Era una situació en què el nacionalisme ( com passà a la legislatura següent) s’hagué d’espavilar molt per governar precàriament. Era, de totes passades, una situació molt incòmoda, i l’escissió d’Aralar és la prova d’aquesta incomoditat. El descrèdit de les estratègies terroristes, consegüent a l’atemptat de l’11 S, afegí elements de reflexió als estrategs de l’esquerra abertzale, i, poc o molt, pressions externes com la de Carod degueren empènyer ETA a la treva.

Crec, sincerament, que el paisatge dibuixat per ERC als dirigents d’ETA fou decisiu a l’hora de triar el camí pacífic per a l’alliberament nacional. ERC degué explicar que la seva era una estratègia que permetia, inicialment, un creixement electoral espectacular, i que d’aquí es derivava la possibilitat d’imposar la reforma de l’estatut que, amb la complicitat de Zapatero, havia de situar Catalunya a dues passes de la independència. Era una versió notablement grollera del conte del cabrer, però ERC se’l creia, i Carod no ha parat d’afirmar que va ser capaç de vendre aquesta moto. Ara, vista l’habilitat de les seves maniobres i la seva sobtada conversió al nou patriotisme, ni el rebrien. Però no tota la culpa, la té Carod i la maldestra i inoportuna política d’ERC.

També té el seu mèrit Zapatero, que no sols enganyà tot el poble de Catalunya (impunement, segons que es veu), sinó que es pensà que podia fer igual amb l’organització armada. Si observam el to digne dels diputats bascs a Madrid i el comparam amb el servilisme i la histèria dels catalans, entendrem per què Catalunya sempre haurà de conviure amb els pretesos malentesos d’Espanya, mentre que al País Basc els observen, en prenen nota i obren en conseqüència. Recordau la suficiència que gastaven alguns polítics exhibint claus i donant entenent que tenien el PSOE ben agafat? Santa innocència! Zapatero també es pensà que podia jugar amb ETA igual que havia jugat amb tot el parlament català, i no li ha sortit bé. Zapatero és un polític menys que mediocre, però sostingut pel poder de l’estat sembla el més astut del món, si es posa al costat del polítics catalans. Amb els bascs és tota una altra cosa. A Euskadi, Espanya no tindrà les victòries tan fàcils.

joan.mir@uib.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet