John Doyel in memoriam

Era un espectacle de veure, aquell avi: barba blanca de Pare Noel, tota prima i esfilagarsada, l'home vell, nonagenari, sempre duia un bastó a la mà. Als seus peus, delicats, unes plataformes enormes, 'l'únic calçat que no em fa mal.' John Doyel caminava lentíssimament, però ens acompanyava a tot arreu. A comprar vi? A comprar vi. A una festa a casa la Jen a les tres de la matinada ? A una festa a casa la Jen. Fa poc, pel seu noranta-dosè aniversari, va copilotar una avioneta. És el regal que es va fer a ell mateix. John Doyel era un autèntic fletxa de 93 anys al bell mig de la ciutat de Nova York.

Quan el vaig conèixer formava part d'un grup de gent de trenta anys, trenta-cinc a tot estirar, i ell feia el mateix que la resta: sopars, festes, casaments, balls a la pista. Llibres, vídeos, programes d'ordinador. Només de veure'l allà al mig se't carregaven les piles. John Doyel era tot un mestre d'energia. Encara recordo una noia, al casament, que no va parar de ballar amb ell tota la nit. Anava sobreexcitada, pobreta, perquè John Doyel era la bomba.

Tot plegat feia que molt sovint te n'oblidessis, de la seva edat. Altres vegades, era impossible. Un dia, per exemple, vam anar a Conney Island, un dels barris més apartats de Nova York. 'Oh, sí', diu el paio: 'anem a Conney Island que des dels anys cinquanta que no hi vaig'. Vaig quedar veient visions. 'Pensa', va dir-me 'que vinc de molt enrere. Jo de petit he conegut soldats de la guerra civil americana (1861-1865). Devien ser els darrers supervivents'.

John Doyel era un 'inventor i artista' i havia fet de tot: buscar or a les mines, lluitar a la Segona Guerra Mundial al cos d'enginyers al front europeu, i rebre les notícies a través del telègraf quan era petit al seu poble d'Indiana. De gran l'inventor va tenir una gran idea: el Bedazzler. El Bedazzler va ser un gran èxit de vendes a la telebotiga americana dels anys setanta. Ell va ser-ne l'inventor, d'aquella grapadora de lluentons, gràcies al seu pas pel cos d'enginyers de l'exèrcit americà, on va aprendre a treballar el plàstic. El Bedazzler va ser un boom comercial que encara ara es recorda amb vídeos al youtube.

Quan jo el vaig conèixer, el darrer any de la seva vida, tenia 93 anys i patinava sobre gel a les pistes de Manhattan. Ho feia damunt d'uns patinets de l'any 1937. A les nits aprenia a fer anar el Final Cut, el programa d'edició de vídeo digital. Per les tardes llegia compulsivament llibres de vell. En alguna ocasió el vaig visitar a casa seva, diuen que una de les més velles de Chelsea. Vidu des de feia uns deu anys, procurava envoltar-se de dones que no fossin casades. Tenia centenars d'amics i dies enrere, el dia del seu memorial, hi havia Isaiah Ewhitlock, un dels actors de The Whire, molt afectat. Va dir unes paraules.

Un dels seus amics va explicar-me la mort de John Doyel: sortint d'una festa, una mica gat, va entrebancar-se i va caure escales avall. Dies després, dels cops, es moria a l'hospital. 'No es va morir de vell. Tothom s'hauria mort des d'aquella alçada. Tampoc som de plàstic. Ara diuen que si no hagués begut no s'hauria mort. Jo crec que si no hagués begut no hauria arribat a 93 anys d'edat'. Veure morir John Doyel, un home que es bevia la vida, ha estat una lliçó vital.

andreu.barnils@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

'Pensa', va dir-me, 'que vinc de molt enrere. Jo de petit havia conegut personalment soldats de la guerra civil americana (1861-1865)'.

Veure morir un alcohòlic ha de ser trist. Veure morir John Doyel una lliçó.