Jo també vaig ser bona persona, un dia

Jo també vaig ser bona persona, un dia, fa deu anys. I vaig contemplar, en primera fila, les paradoxes de l’ajuda humanitària. A Bobo Dioulasso, segona ciutat de Burkina Faso (Àfrica Occidental), vaig conèixer un taxista que es deia Tizà. Era musulmà, llarg i prim, i el primer dia que coneixia algú es posava corbata. Tenia dues filles, un fill, i un Peugeot 504 atrotinat. El nen es deia Salia. Devia tenir tres anys o quatre. Un dia va voler venir amb el seu pare i amb mi. Es cansava molt, i una bona part del camí el vaig haver de portar a coll. Un altre dia, prop de casa seva, Salia jugava a futbol amb uns altres nens. Feia de porter i va passar la major part del partit agenollat a terra. De tant en tant, abaixava el cap i estava una estona quiet. En acabar de jugar, tenia els llavis d’un color violaci. El seu pare em va explicar que el nen tenia un mal al cor, que el metge de Bobo deia que havia nascut amb les artèries i els conductes interns del cor mal connectats i que no oxigenava prou la sang. Que per això es cansava tant. Per això abaixava el cap. Era el truc que s’havia inventat tot sol perquè la sang li circulés millor. El metge li havia dit que, amb els anys, aquella malformació podia portar-li la mort. Tot i amb això, el mal tenia solució: operar. Però a Burkina Faso no hi havia els aparells quirúrgics, ni les garanties necessàries per a fer-ho.

A Barcelona, molta gent va costejar la vinguda del pare i del fill, l’estada, les medicines i tot allò que feia al cas. Salia fou operat a l’Hospital de la Vall d’Hebron, a cor obert, amb èxit. Pare i fill van passar uns tres mesos a Barcelona, i van rebre visites, regals i atencions de tots els qui van voler-hi col·laborar. Tothom va poder ser bona persona, un dia. El nen convalescent va agradar tant a tothom que hi havia disputes entre les senyores per banyar-lo. Hi havia gent que volia ser bona persona més d’un dia, i, és clar, això ocasionava conflictes. El seu pare va aprendre a anar amb metro, sistema de transport que li destarotava l’orientació i saber on parava la Meca quan arribava el moment de resar. Quan els metges ho van creure oportú, van deixar que se n’anessin. Tants foren els regals que havien apilotat (molta cosa de segona mà, val a dir-ho), que van caldre més de vint caixes, i els ulls grossos d’un funcionari de duanes, que aquell dia també va poder ser bona persona. I adéu.

Però la cosa no es va acabar aquí. El taxista, que no era ximple, i que s’havia adonat de les ganes de ser bona gent que tenien els d’aquí, va començar a enviar cartes demanant diners per això o per allò, fos un mòbil últim model, o un motor nou per al cotxe, o un quatre per quatre de segona mà, o... I com que la gent quan es bona persona un dia, es veu que no pot parar de ser-ho, va continuar col·laborant-hi. Un dia vaig sentir dir que una de les nenes havia estat convidada a passar les vacances aquí, però que no ho va passar gens bé, que no s’adaptava, que no jugava gaire amb els nens blancs, que s’enyorava. Què hi feia aquí, la nena?

La cosa deu haver continuat tots aquests anys, suposo. Però jo no, perquè un dia vaig ser dolent. Vaig agafar paper i llapis i vaig escriure una carta al pare, dient-li que jo no volia continuar essent bona persona, que ho havia estat per una qüestió de vida o mort, però que, encara que visqués aquí, no tenia diners per a pagar més coses, que el seu món i el dels seus fills era a Burkina Faso, amb les seves mancances i possibilitats, i no aquí, o vivint de l’ajuda dels d’aquí. Li van dur la carta en mà, i la hi van llegir, i, segons que em van dir, Tizà no va dir res i es va estar molt seriós, contrariat. Mai més no els he vistos, ni la bona gent, ni a ell, ni el seu fill, que imagino que ja deu ser l’estrella de l’equip del seu barri, un porter que s’aguanta dret, fort i valent. Aquest era l’objectiu. L’únic. Jo no volia ser una mala influència per al seu pare, ni per a la seva família. No volia que depenguessin de la caritat dels, diguem-ne, rics. Ni encendre’ls desigs ni capritxos inabastables per a ells. Crec que cal oposar-se a les polítiques dels nostres països que són, sens dubte, la causa de l’abús i de l’explotació en què viuen. De fet, em sembla que jo no volia ser bona persona. Però no em va tocar més remei. Sí, fa deu anys, un dia vaig ser bona persona. Però no hi he reincidit. De moment.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet