Opinió
-
De carn i ossos
Marta Rojals
22.11.2007
-
En defensa dels bons sentiments (malgrat les contradiccions)
Carlota Franco
20.11.2007
-
Diari de bord
Marta Leblanc
15.11.2007
-
Montilla, futur independentista
Martí Estruch Axmacher
13.11.2007
-
Jo també vaig ser bona persona, un dia
Xavier Montanyà
09.11.2007
-
Desconfieu dels bons sentiments
Xavier Montanyà
08.11.2007
-
Caponem catalans!
Dolors Miquel
07.11.2007
-
La Klein
Roger Cassany
05.11.2007
-
Per molts anys
Marta Rojals
02.11.2007
-
El 'Bellaco'
Andreu Barnils
31.10.2007
-
Andreu Mas-Colell
Martí Estruch Axmacher
25.10.2007
-
Watson
Juli Peretó
23.10.2007
-
La gàbia de Faraday
Roger Cassany
18.10.2007
Juli Peretó
23.10.2007
Watson
Les declaracions del Nobel James Watson a un mitjà britànic han fet la volta al món. Decretant la inferioritat mental dels africans, ha aconseguit una publicitat excessiva per a un llibre de memòries que acaba de publicar, la suspensió de la ronda de presentacions per Anglaterra i l'expulsió del lloc honorífic que ocupava des de feia dècades en un dels laboratoris de biologia molecular més prestigiosos del món.
Una excentricitat? Una opinió políticament incorrecta? Un dèficit palmari de coneixement evolutiu? Una campanya publicitària a qualsevol preu? Potser una barreja de tot plegat perquè, d’un bocamoll com Watson, en podíem esperar qualsevol cosa. És coneguda la seua habilitat polèmica. Però sembla que aquesta vegada n’ha fet un gra massa i ha afonat, tot solet, el prestigi i el crèdit que li pogués quedar.
Després de compartir el Nobel amb Francis Crick i Maurice Wilkins per la descoberta de l’estructura del material genètic, la publicació de la seua versió dels fets en 'La doble hèlix' va causar impacte, fins i tot abans de publicar-se. El manuscrit va enutjar Crick, i l’editorial que inicialment tenia previst de publicar el llibre hi va renunciar. De la seua visió de com va anar tot, hom n'ha remarcat el desdeny per Rosalind Franklin. La reconstrucció dels fets mostra un Watson obtenint informació sobre el treball de Franklin d'una manera, diguem-ne, irregular. Una informació que fou una peça essencial del trencaclosques que finalment compongueren ell i Crick.
De la lectura d’articles i de llibres de Watson, mai no n'he deduït que tingués una visió racista de la genètica. N'he llegit agudes crítiques sobre els abusos polítics de la genètica, en època de Hitler o de Stalin. Això sí, sempre he trobat que les seues opinions sobre els usos del genoma s’afiliaven a l’extrem més provocador i políticament incorrecte.
Hom pot ser racista (ho és, de fet) només si ignora allò que sabem de genètica i d’evolució humana. L'Àfrica és el nostre bressol, i totes les poblacions humanes deriven d’una darrera migració fora de l’Àfrica, començada fa uns 150.000 anys. El temps transcorregut des d’aleshores és ben insignificant en l’evolució, i per això la humanitat exhibeix una homogeneïtat genètica tan extraordinària. Cosa que no vol dir que no hi hagen diferències (per exemple, en les predisposicions a les malalties) o que no hi haja hagut prou temps per a l’aparició d’adaptacions a l’ambient molt conspícues. Com ara el color de la pell. D’ací a deduir que entre les poblacions humanes pot haver-hi diferències de capacitat mental és d’un reduccionisme absurd, insostenible, mancat de tot suport biològic. Tot i això, com demostren les desafortunades declaracions de Watson, continua i continuarà el joc d’emprar la genètica com a coartada d’un suposat racisme de base científica. Del qual, per cert, trauen suc des dels creacionistes nord-americans fins als columnistes més carques.
Watson ha estat acusat de males pràctiques en la recerca (l’afer Franklin), de misogínia (de com tractà Franklin en 'La doble hèlix'), o de manca d’ètica professional (quan hagué de dimitir del projecte públic del genoma humà per les seues connexions amb les empreses privades). Al seu poc trellat proverbial (com podeu comprovar en la segona part de les seues memòries, la història d’un fracàs darrere un altre: 'Genes, chicas y laboratorios', Tusquets, 2006), hi ha afegit ara una trista demostració de la seua dèria per fer-se notar, fins i tot pagant el preu d’un desprestigi descominal.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015