Opinió

 

<73/88>

Marta Rojals

22.01.2008

Política de tocador

Això vostre dels 'fets i no paraules', Senyor President, no sé si ho acabo d’entendre bé. Perquè hi ha 'fets' que desborden meridianament la imaginació més ampla de costures. Per començar, no me l’afiguro, a vostè, abans d’un míting de compromís, aplicant-se darrere el tou de les molt honorables orelles una ditada de la fragància que ja es coneix com a Eau de PSC. No vol dir que els seus sequaços es treuen de sotamà un sobresou a càrrec del Polònia? Jo, si fos a la seua pell, no hi posaria la mà al foc.

La cosa del famós perfum fa venir al cap un grapat de metàfores. Poc o molt, tots hem sentit parlar de cèlebres corts franceses constituïdes per uns reis i nobles que, valent-se de quantitats ingents d’aquest producte, es ruixaven perruques, casaques i mirinyacs per emmascarar la bravada delatora d’una falta d’higiene galopant. Si ens posem a pensar malament, bé podria ser que el partit que ha inventat l’aroma dels 'valors del socialisme català' (ço és: 'confiança, igualtat, progrés i eficàcia') no vulgui en realitat disfressar els aires que emanen del ferment d’aquests mateixos valors que diuen propugnar. Perquè, avui, quin partit que hagi ensumat encara que sigui el folre de la poltrona pot presumir de mantenir incòlume l’ideari que, amb el diccionari a la mà, traspuen les sigles dels seus carnets? Si n’hi ha cap a la sala, ja pot tirar la primera pedra, que jo no em moc.

El perfum 'socialista' és la materialització, portada a l’extrem, d’un corrent que sembla força estès en el paisatge polític del país: els partits, en l’era del 'merchandising', ja no venen ideologia, venen la 'marca' de la ideologia, que no és ben bé igual. Perquè no cal fer gaires màsters de màrqueting i publicitat per a saber que, a l’hora de vendre el producte, segons quins principis fan més nosa que no servei.

D’aquesta manera, l’essència dels conceptes que s’amaguen darrere les sigles d’un partit ha esdevingut una reminiscència nostàlgica relegada a la categoria de símbol. Aquest fet permet el joc de mans de ser socialista, republicà, d’esquerres, sobiranista, etcètera, en la modalitat de 'no practicant', i així, amb la consciència ben tranquil·la, poder governar i remenar la cua en uns estats curulls d’accionistes i jugadors de loteria on tothom és o aspira a ser propietari, a treballar justet i, si pot ser, viure com un rei.

Actualment, per arreplegar vots, les paraules elevades i les filosofies grandiloqüents que van encendre els esperits dels nostres besavis no hi tenen res a pelar: s’ha de sintetitzar, esporgar, recompondre, acolorir, envernissar, fer-hi una passada de Photoshop..., en resum: tirar de marca i cuitar a ser més ràpid que no la competència. I amb aquestes maniobres és com, de tant retallar i apedaçar, hem anat perdent un llençol a cada bugada fins al punt que hi ha doctrines que ja no les coneix ni la mare que les va parir. Miri, és que jo sóc socialista... Ah, i tant, home: allò de la supressió de les classes, la col·lectivització... Ep, pari el carro: vull dir que sóc del Pessessé. Ah, perdoni, no el volia pas ofendre; per cert: molt bo el seu perfum, a la meua senyora, l'encanta. I així podríem anar encadenant símils per l’estil amb les ideologies que més ens abelleixin: un exercici molt senzill, deixi-m’ho dir, ara que s’acosten eleccions. O és que no en sentiu la flaire?

Editorial