Opinió
-
De carn i ossos
Marta Rojals
22.11.2007
-
En defensa dels bons sentiments (malgrat les contradiccions)
Carlota Franco
20.11.2007
-
Diari de bord
Marta Leblanc
15.11.2007
-
Montilla, futur independentista
Martí Estruch Axmacher
13.11.2007
-
Jo també vaig ser bona persona, un dia
Xavier Montanyà
09.11.2007
-
Desconfieu dels bons sentiments
Xavier Montanyà
08.11.2007
-
Caponem catalans!
Dolors Miquel
07.11.2007
-
La Klein
Roger Cassany
05.11.2007
-
Per molts anys
Marta Rojals
02.11.2007
-
El 'Bellaco'
Andreu Barnils
31.10.2007
-
Andreu Mas-Colell
Martí Estruch Axmacher
25.10.2007
-
Watson
Juli Peretó
23.10.2007
-
La gàbia de Faraday
Roger Cassany
18.10.2007
Martí Estruch Axmacher
28.02.2007
El circ de la política
Sovint es diu que la política és com un circ. Incomprensiblement, es diu d'una manera pejorativa. Aquests dies hi ha a Barcelona el Cirque du Soleil, un circ nascut l'any 1984 a Quebec, creat per dos artistes que actuaven al carrer. Avui és un petit imperi que factura milions de dòlars i té desenes d'espectacles funcionant en paral·lel pertot arreu del món. Ja li agradaria, a la política catalana, d'assemblar-se al Cirque du Soleil!
A Barcelona s'havien venut 135.000 entrades anticipades per a veure 'Alegria', abans que la companyia posés els peus a la ciutat. No està del tot malament, aquest poder de convocatòria: és com tenir gairebé tots els vots garantits abans de començar la campanya electoral. I quina campanya! El màrqueting del Cirque du Soleil és imponent. A cop de patrocinador, per exemple, s'emporten els periodistes catalans amb avió a Londres perquè vegin l'espectacle que al cap d'uns quants dies aterrarà al seu país. Que jo sàpiga, els periodistes que segueixen les campanyes electorals van amb minibús i malmengen entrepans.
Després, és clar, tenim l'espectacle, l'equivalent al programa de govern. A diferència de si en llegeixes un, d'aquests, el primer cop que veus un espectacle del Cirque du Soleil, l'enamorament és gairebé inevitable. Perfecció tècnica, música agradable a l'orella, ritme trepidant i bellesa plàstica van de bracet. Són espectacles ideats, estudiats i minutats per a impactar el públic, per a no deixar-lo respirar, per a meravellar-lo i deixar-lo bocabadat. La majoria de polítics també ho intenten i fracassen estrepitosament. 'El descrèdit de la política': un lema que tant pot servir per a un debat al programa d'Antoni Bassas com per a una taula rodona de qualsevol ateneu amb aspiracions d'explicar la realitat dels nostres dies.
Què ens captiva dels artistes de circ? Que són éssers extraordinaris, fora d'ordinari, que desafien la llei de la gravetat o els límits més elementals de l'elasticitat del cos humà. Els admirem i els aplaudim perquè són capaços de fer coses que nosaltres no sabem ni somniar i, a més, ens transmeten màgia i il·lusió. Bé: a Ítaca fóra bonic que tots seguíssim aquest patró, però al nostre modest país podríem començar per algunes professions emblemàtiques i d'importància estratègica, com mestres, metges i polítics. Tots desitgem per a la nostra quitxalla uns mestres dignes d'aquest nom i tots deambulem per CAPS i hospitals a la recerca d'un metge que ens atengui com a persones i no com un número més de la llista d'espera.
Dels polítics, que han de fabricar les lleis que regiran la nostra vida i que ens han d'ajudar a construir un model de societat, no en podríem esperar també certes aptituds i habilitats que ens enlluernessin? Començant per les bàsiques, com l'oratòria, coneixements d'idiomes i bagatge intel·lectual, fins a les avançades, com el carisma, la capacitat d'anàlisi, el poder de seducció i el lideratge popular. La realitat, emperò, és tota una altra: els polítics carismàtics es (i els) jubilen, i el seu lloc, l'ocupen polítics de gestió pura i dura, polítics professionals, que han repartit la vida entre el lent ascens en càrrecs de l'administració i el control ferri de la maquinària del partit, i que no saben fer res més que això. Són polítics incapaços d'aixecar gens d'entusiasme més enllà dels qui ascendeixen darrere seu, no cal dir-ho.
Potser els qui es refereixen a la política com un circ pensen tan sols en els pallassos. Immens error. Charlie Chaplin, Charlie Rivel, Buster Keaton, Laurel i Hardy, els germans Marx, Grock, The Fratellinis, Oleg Popov, Jango Edwards, Tortell Poltrona i Monti han fet que aquest món sigui un lloc més agradable de viure-hi, i això no hi ha pas gaires polítics que puguin dir-ho.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015