Opinió

 

<71/88>

David Fernàndez

06.03.2009

La inèrcia

Inèrcia és no fer res. Mirar a l'altra banda. Ulls clucs i ànima cega. Inèrcia és no moure un dit que, quan es mou, és únicament per impuls aliè: unes altres mans que mouen els gestos i teledirigeixen el pensament. Putxinel·lis de paper-seda en un decorat de cartró pedra. Democràcia moderna: en el país de la inèrcia, quan vius a la inòpia, sempre triomfa la impunitat.

Inèrcia és, posem per cas, el 20 de febrer d'enguany: sis anys, ja, sense Egunkaria. I encara sense judici: 2.190 jorns continuats de llei del silenci. Com si res no haguera passat. Inèrcia és també el darrer primer de març: assistint espaordits a la consumació del cop d'estat d'estafes a terres basques, quan la llei (de partits) ha esdevingut la continuació de la guerra per uns altres mitjans. No se'n fotin gaire. L'hemeroteca, encara no l'han canviada pas: 'amb ANV ens hem excedit, però ha colat'. Paraules pomposes de Conde-Pumpido, fiscal general de l'estat. I tot l'espanyolisme rient per les butxaques. Passant-se pel folre la democràcia.

La germana bessona de la inèrcia és, a casa nostra, la inòpia. No assabentar-se de res. I pitjor encara: no voler assabentar-se'n. És la inòpia conscient: cortineta de fum, mirada fugissera i campi qui pugui. No voler creure que hi ha coses que passen. Continuar creient, tal vegada encara, que el 19-G d'al-Qaida a Barcelona, publicat tan maldestrament a tota portada per El Periódico, era real. Quan era mentida: les proves no hi són pas i sembla que no apareixeran mai. Malgrat els cossos dels veïns del Raval, i dels dos-cents detinguts per gihadistes alliberats sense càrrecs aquests darrers anys, romanen encara a les cel·les de la dispersió. Sense saber gaire per què. Cossos i ànimes que rondinen demanant què passa al país de la inèrcia on, via inòpia, triomfa la impunitat.

A les terres de la inòpia, la inèrcia de l'excepció que cronifica la impunitat podria ser també un 4 de març qualsevol. El darrer d'enguany, posem per cas: quan per sms arribava la notícia que la gironina Núria Pòrtulas serà jutjada el 13 de juliol. En l'embogida guerra preventiva, que rutlla a la perfecció sense proves, per ella demanaran cinc anys a l'Audiencia Nacional. Al mateix tribunal d'excepció on fa nou mesos, davant una detinguda basca feta miques que denunciava maltractaments, un jutge va etzibar en rigorós directe: 'Això, ho expliques als teus amiguets d'Amnistia Internacional!' Laberint democràtic al Guantànamo hispànic, ja ho veuen. Laberint barroer on ens han ficat i no és clar com en sortirem. Ni a quin preu.

El país de la impunitat, doncs, s'assenta en la inèrcia via inòpia. Si no, no sobreviuria. Rutlla contra el David de la Fornal, que volien empresonar abans-d'ahir per haver estat insubmís fa setze anys; contra en Jona de l'Eixample, per qui demanen set anys de presó per poc més que per haver participat en una mobilització contra l'especulació que destrueix els barris. Contra l'Alfons de l'Hospitalet també: diuen que va clavar un cop de puny a un mosso d'esquadra que emprava un kubotan (un punxó il·legal) contra una manifestant pacífica. Per l'Alfons, demanen tres anys de presó; al mosso, ni tan sols li van obrir diligències internes. Un doble sedàs que esparvera.

I és que al món de la inòpia que beu de la inèrcia i que viu sota la bota de la impunitat, continuen passant coses, malgrat tot. Cada dia. El mateix 20 de febrer del sisè aniversari de la mort d'Egunkaria, per exemple. Quan, sinistra coincidència per a la llibertat d'expressió, tancaven judicialment l'assassinat d'Anna Politòvskaia. 'Cap culpable' per a poder decretar la innocència de la impunitat de tots els fills de Putin del món. Rebuts ahir mateix, per cert, pel tarannà ZP, mentre a Txetxènia ja han eliminat el deu per cent de la població. Els de dalt tenen prou poder i prou mitjans per a fer-nos combregar amb la barbàrie, presentar els seus crims com gestes democràtiques i deseducar-nos en la docilitat.

En el país de la inèrcia, ja ho veuen, ens deixen escoltar perquè no sentim. Mirar la TV perquè no vegem el món. La democràcia espanyola (terrible sinestèsia) és així. La societat de l'espectacle és això: 'show must go on'. Però on redimonis es fonamenta la normalitat amb què convivim amb tanta excepció i tanta impunitat? On arrela aquest consentiment quotidià? D'on traiem l'esma per a prosseguir aferrats a l'acte de fe de creure en una realitat simulada i alterada? Potser caldrà furetejar Hannah Arendt, en el llindar de la banalització del mal, per acabar invocant Primo Levi: si no ara, quan? Si no nosaltres, qui?

Potser no hi ha fonament més sòlid que el dubte, que és d'on neix la llibertat. Però la inèrcia que duu a la inanició que duu a la inòpia que provoca la impunitat no és ni infal·lible ni absoluta. Ara fa vint anyets, en el país de la inèrcia impune i de la inòpia inútil, vint joves es van declarar insubmisos al servei militar obligatori. Els de la inòpia deien que eren una colla de boigs. Els de la impunitat bramaven que eren pocs. Pocs que van acabar essent 40.000. Quaranta mil joves posant en col·lapse el sistema feudal de lleva obligatòria per no haver d'aprendre a matar i a morir 'per la pàtria'. Quaranta mil insubmisos (sí, i un milió d'objectors) que van haver de complir mil anys de presó per posar fi a dos-cents quaranta-un de lleva militar obligatòria.

Tan llunyà i tan proper, aquell gest del febrer del 1989 és la prova palpable, fefaent i consolidada, que la inèrcia no és pas una fatalitat. Que la inòpia no és pas l'únic país on viure. I que el món no ha pas de ser necessàriament el paradís de la impunitat. El preàmbul de la carta fundacional de la UNESCO anunciava el 1948: si la guerra neix a la consciència dels homes, és a la consciència que s'ha de combatre. Amb la inèrcia, a casa nostra, passa exactament igual. N'hi ha prou de declarar-se insubmís (i exercir-ne, és clar) per a evitar el risc de caure en el circuit de l'obediència deguda, el cap cot i el silenci espès que ens assetja.

Insubmisos amb Hannah Arendt i l'Ovidi. I Primo Levi i Núria Pòrtulas. I Anna Politòvskaia i els nous veïns del Raval. I amb Pepe Rubianes, és clar: que serà qui els engegarà al País d'Aneu a Pastar Fang, l'Imperi del Mateu-vos entre Vosaltres i l'Estat del Deixeu-nos en Pau.

Editorial