Opinió
-
Cervells envasats al buit
Marta Rojals
07.02.2008
-
Ball de màscares
Carlota Franco
05.02.2008
-
Bon dia
Marta Leblanc
30.01.2008
-
De branca en branca
Martí Estruch Axmacher
29.01.2008
-
Els dos museus inventats
Agustí Pons
25.01.2008
-
Del cap a l'estómac
Marta Leblanc
23.01.2008
-
Política de tocador
Marta Rojals
22.01.2008
-
Guinea, matèria reservada?
Xavier Montanyà
21.01.2008
-
Ibarretxe hi va
Martí Estruch Axmacher
18.01.2008
-
Arquitectures contra falles (Sagunt a escena)
Albert Dasí
16.01.2008
-
Silenci, es tortura
Martí Estruch Axmacher
15.01.2008
-
Àtom desintegrat
Juli Peretó
10.01.2008
-
Això, m’ho porta la dona
Marta Rojals
09.01.2008
Oriol Caba
17.04.2008
Ocells
Hi ha una diferència molt gran entre els homes i les dones: com vivim. N'hi ha que diuen que la dona és, que l'home fa. I jo hi estic bastant d'acord. Però també hi ha infinitat d'encreuaments i de trobades entre nosaltres. La principal és que tenim una sola possessió: la vida, i que moltes vegades no sabem què fer-ne. Avui m'he adonat que estimava una persona en l'instant precís que m'han dit que s'havia tirat daltabaix del terrat. Apa! Fot-te! Un altre! I m'he encongit una mica.
El suïcidi. És temptador, no trobeu? Fer, o ser, a vegades resulta tan complicat! Jo m'ho vaig plantejar seriosament. Pensava: morir és millor que no pas estar-me aquí com un mig cadàver enfonsat en la tristor i amb un pes feixuc al pit que no sé d'on l'he tret. Tot se m'apareixia lent i inexplicable, no em sentia res a les mans, la força se m'escapava inexorable per alguna banda indefinida i em vencia saber que no podia fer-hi res. Perquè ho sabia. L'única solució que hi veia era matar-me. El problema era la gent que estimo, fer-los mal, i això va pesar més.
Per mi, el món és un lloc feridor que exigeix o bé molta força o la indiferència supina que gasten alguns. El meu món actual podria explicar-se així: un bosc feréstec on visc amb les persones que estimo, i la suma de les nostres ànimes fràgils crea una certa força, també fràgil si voleu, que ens empeny a prosseguir vius, sensibles i units. Però no sé ben bé com hi he anat a parar aquí; diria que accidentalment la vida m'ha fet les coses fàcils i ara la sento fluir amb més o menys naturalitat i amb un cert sentit de proporció.
Em sembla que en Marc és la primera persona amb qui vàrem parlar de sexe. I de drogues, segurament. En Fèlix i jo érem un parell de marrecs pinxos i teníem un ganàpia al davant que ens impressionava: alegre, fort i segur. Diria que en Marc és la primera persona que vaig veure viure a despit, i observant això, que és un fenomen hipnòtic, s'aprenen un munt de coses. Com pot ser que la mateixa persona s'hagi matat?
Dijous me'l vaig trobar i el vaig veure guapo (tot ple de cabells blancs!) i amb un somriure als llavis, semblava content. Jo anava amb ma mare parlant de noies i no em vaig parar; vàrem saludar-nos de lluny. I ara, és clar, em sap greu. Penso que hauríem pogut parlar de mil històries, riure, tocar-nos, però les coses no són mai així: la vida passa i és meravellós adonar-se d'aquests moments quan les coses són, aquell instant en què un fet s'esdevé i el vius amb plenitud, sabent-ho. Però normalment la cosa passa i, si hi ha sort, deixa algun rastre. I llavors arriba la mort i segueixes el rastre.
Fa un parell d'anys ja me'l vaig trobar de cara, el suïcidi. La Gavina es va penjar del coll. Sense cap explicació una persona que estimava va abandonar, i la primera cosa que vaig demanar-me és si jo no l'havia abandonada abans. O sigui, per començar la renúncia i, tot seguit, la culpa; com si no estigués bé que algú se suïcidés. Que, és clar, és un problema que no he resolt encara. I després: tot allò que n'he après (estimar de regal, per exemple) té un significat diferent del que li donava abans que es matés? Amb relació a què haig d'interpretar aquesta mort i com puc reflectir-hi la meva persistència vital?
Sembla clar que, tot i que cap de nosaltres no ha escollit de viure, estem abocats a aferrar-nos a la vida. Però hi ha qui escull uns altres camins. Apamem el món envoltats de vida, i de la vida dels altres aprenem a fer la nostra. Fins i tot els qui neixen enmig de la catàstrofe saben on han de llegir. Anem de cul amb el sexe, que és una manera de fer més vida, i arriscar-la ens fica papallones a l'estómac. I en parlem, hi rumiem, ens planifiquem i traiem conclusions que sospesem del dret i del revés. Amb la mort, això no passa tant, i potser n'hauríem d'aprendre més coses. No sé quines. Però, si, de com algú escull de viure, en podem treure conclusions, que, d'algú que escull de morir, només en puguem concloure que 'estava molt malament' em sembla trist. Molt més trist que no la seva mort.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015