Opinió

 

<71/88>

Xavier Montanyà

29.11.2007

Il·legitimitat contra nul·litat

La mal anomenada llei de la memòria, aprovada pel congrés espanyol, sense el suport d’ERC ni del PP, es tramita d’urgència al Senat perquè pugui aprovar-se abans de final d’any. Crec que, en alguns aspectes, és una llei insuficient, covarda i ambigua. De totes maneres, més val tenir una base legal millorable, que no tenir-ne cap. I cosa més important: des que va començar el procés, independentment de si la llei és més justa o menys, el debat legal i la repercussió que ha tingut en la societat, ha servit i servirà, espero, per analitzar i fer conèixer el passat als més joves, i per posar de manifest, clarament, les diferències ideològiques, morals i ètiques, que continuen existint en el nostre present polític.

Encara que la llei sigui ambigua, hi ha hagut debat i, per fi, trenta anys tard, els partits d’esquerres han hagut de prendre posició legislant. Però no ens enganyem, la llei i el debat han sortit de la iniciativa popular, de la gent que ha reivindicat els seus companys i parents assassinats, soterrats a fosses comunes, o desapareguts. Sense això, no hi hauria hagut llei, ni debat. Els partits d’esquerra, quan eren a l’oposició d’Aznar o de Pujol, van adquirir molts compromisos i aquest n’era un. Quan van ser al poder, no podien desdir-se'n. Però el debat i les dificultats que han tingut en la redacció d’una llei de mínims, els delata: encara hi ha por de desmuntar, per fer justícia, la farsa legal instituïda pel franquisme. Hi ha por de la veritat i de la ruptura definitiva amb l’aparell de la dictadura. Es demostra, una vegada més, que el 'atado y bien atado' no era un desvari i que, malauradament, l’estat democràtic actual és la continuïtat de la dictadura. Encara recordo M. Teresa Fernández de la Vega, al principi de la legislatura, prometent davant la tomba de Lluís Companys d'emprendre els tràmits per a anul·lar-ne la sentència de mort, i els desmentiments i excuses que ha anat dient posteriorment.

La nul·litat de les sentències polítiques franquistes era la justa reivindicació que es demanava. Però la llei ha esquivat la qüestió: il·legitima els tribunals franquistes, però no anul·la les sentències. Si els tribunals són il·legítims, les sentències són un frau; per tant, haurien de ser anul·lades. Doncs, no. El govern i el PSOE s’excusen dient que, si es fes, es produiria un 'espetec jurídic'. A Alemanya, l’any 1998, el parlament va aprovar una llei sobre 'l’anul·lació de les sentències nacionalsocialistes', i no hi ha hagut cap espetec judicial. També diuen que així s'obre una via per a l’anul·lació. Home, sempre que els familiars tinguin temps, diners i forces per a recórrer als tribunals i prosseguir el via crucis de tots aquests anys. L’estat no assumeix la nul·litat, continua posant-hi obstacles. L’única cosa que té de bo la parauleta 'il·legitimitat' és que els tribunals militars no podran emparar-se, com han fet fins ara, en la fórmula que les sentències es feien 'segons la legalitat vigent en aquell moment', com a excusa per a no acceptar els recursos de revisió de les famílies. De totes maneres, hi ha un altra contradicció monumental: si demanes la revisió, és que acceptes que aquella justícia ho era, i no és així. Les revisions eren l’única arma de protesta davant l’estat. L’única cosa que avui tenia sentit per a fer justícia, per a evitar més burocràcia legal, i per a compensar mínimament el mal causat, era l’anul·lació, cosa que han esquivat a base d’eufemismes, traint, de fet, l’esperit de 'reparació' que havia de tenir la llei. És l’estat democràtic, per llei, qui hauria de resoldre-ho, definitivament. Els fills de les víctimes, ja grans, continuen essent víctimes de la injustícia, i això diu molt poc d’aquesta democràcia i dels acords a què són capaços d’arribar els partits d’esquerres. A més, hi ha una qüestió subjacent que encara em revolta més. Si s’anul·lessin sentències, s’haurien d’establir reparacions, i no solament morals. Moltes resolucions jurídiques de la dictadura, anaven acompanyades de confiscacions de béns, de multes, de degradacions en l’escalafó professional, etc. Tot això, avui, caldria que fos compensat econòmicament, per llei. No sols amb paraules. L’estat democràtic és covard, no vol assumir la seva responsabilitat en la resolució final i honorable del mal irreparable que va fer la dictadura. A més, la llei comet una infàmia amb les víctimes establint-ne dues categories: les que van morir en defensa de la democràcia en el període 1968-1977 i les executades entre el 1939-1968. Per què? És que realment creuen que hi dues categories de víctimes? És que els condemnats a mort del 39 al 68 no van morir en defensa de la democràcia? Ho fan, també, per evitar-se despeses?... M. Teresa Fernández de la Vega, en el debat del congrés, va dir que no hi havia ni una sola línia de la llei que no pogués ser abonada per qualsevol demòcrata. Això, ho devia dir pels franquistes disfressats de demòcrates, que, una vegada més, han guanyat la batalla. Per la democràcia de la senyora de la Vega el franquisme no era il·legal, sinó il·legítim. Jo, en canvi, com el poeta Juan Gelmán, víctima de la dictadura argentina, i com els atenencs, crec que la contrària de l’oblit no és la memòria, sinó la veritat i la justícia. Malauradament, la llei de la memòria que s’aprovarà continua entrebancant la justícia. Així no es repara la infàmia de l’oblit i de la impunitat, cosa que diu ben poc d’aquesta democràcia.

Editorial