Opinió

 

<71/88>

Jordi Borda

15.05.2007

París-Liverpool-Getafe

No ha passat ni un any entre la glòria de París i la vergonya de Getafe. Dijous és 17 de maig i ja resten pocs dubtes que hi ha en marxa un nou procés d’autodestrucció, tan característic de la història del Barça. Què poc que ens duren els cicles guanyadors! Heus ací una humil aproximació al possible origen dels mals.

Hi ha consens. Tothom apunta als jugadors. Sortides nocturnes, actes comercials el mateix dia de partits importants, greus insults a l’entrenador en públic sense resposta disciplinària… Aquesta tesi (insisteixo, la que mantenen pràcticament tots els opinadors) responsabilitza també Frank Rijkaard d'haver perdut el control del vestidor. L’autogestió que ha instal·lat per a portar el grup se li ha escapat de les mans. Llibertat a la vida privada en canvi de responsabilitat al camp i al vestidor sembla avui un model esgotat des d’una tarda de rauxa africana a Vilafranca del Penedès.

I la institució? Des del meu punt de vista és on hem d’anar a buscar l’arrel del problema. Ningú, ni Laporta ni Begiristian, no ha estat capaç d’aturar la dinàmica galàctica en què entrava un sector important de l’equip. Els desigs de la majoria de jugadors (m’ha costat no parlar de capricis) han semblat més vinculants per a l’estructura de l’entitat que no les decisions de la junta directiva. I mentrestant, les set competicions han anat passant com un molest peatge setmanal per gaudir dels avantatges de viure a l’equip que havia d'arrasar sense problemes. La sensació que la gent té des de fora el búnker en què s’ha convertit físicament el vestidor és que ningú no ha estat capaç d’imposar el sentir del club i de desfer la bombolla viciada.

El futur és incert. La via a seguir, no. Diumenge a la tarda, mentre un equip resignat a perdre la lliga empatava amb el Betis, el Barça d’hoquei patins guanyava la novena lliga consecutiva. Aquests no s’han cansat de guanyar.

Editorial