Opinió
-
El meu mur de Berlín
Martí Estruch Axmacher
09.11.2009
-
Una nit a Xàtiva
Xavi Sarrià
06.11.2009
-
Tots els polítics són iguals?
Xavier Montanyà
05.11.2009
-
El cicle del bucle
David Fernàndez
30.10.2009
-
I tanmateix es mou
Albert Dasí
29.10.2009
-
Il·lustre senyor, jo confesso
Xavier Montanyà
26.10.2009
-
La lliçó del congrés
Josep Albinyana
23.10.2009
-
Si jo fos Millet...
Joan Roma
22.10.2009
-
La cara i la creu
Xavi Sarrià
21.10.2009
-
La síndrome de Gimferrer
Xavier Montanyà
20.10.2009
-
Ens mobilitzem prou?
Marta Rojals
15.10.2009
-
En moviment
Diego Gómez
09.10.2009
-
Obiang, el rei negre
Xavier Montanyà
08.10.2009
Josep Albinyana
13.11.2009
País de peatges
Era de nit quan vaig arribar en aquell peatge de l'autopista. Del cotxe de davant meu en baixà el conductor, que se m'acostà i em demanà en espanyol com era que li tocava de tornar a pagar. Segons ell, feia no res que ja havia passat per un abús econòmic similar i no entenia que l'atracament legalment legislat es repetira a tants pocs quilòmetres. Era de Madrid. Ell m'ho va dir, i jo vaig endevinar que visitava poc el nostre país, si és que no coneixia aquesta peculiaritat contributiva nostra.
Mentre sopàvem l'altre dia amb un convidat de mudar, li vaig explicar que vivim en un país de peatges. No solament pels de les carreteres, que ell coneix i sofreix segurament més que no jo, sinó pels que hem de pagar si volem circular per la vida amb una dignitat nacional mínima. Si més no al País Valencià (sobretot al País Valencià), mantindre's en la nostra identitat, viure amb un mínim de normalitat la cultura del país, significa haver de pagar un peatge, si no volem conformar-nos amb la vulgaritat provinciana i volgudament forastera de qui ens governa. Mentre Generalitat, diputacions i ajuntaments (la majoria) es gasten els diners dels nostres impostos a ofrenar glòries sense vergonya, una part de la societat civil inventa un estat (estatut en el nostre cas?) paral·lel, una mena d'administració privada feta amb els altres 'impostos', els 'peatges' pagats voluntàriament a tantes entitats que aconsegueixen cada dia que l'esforç per a fer-nos desaparéixer siga ineficaç.
Ara per ara, Escola Valenciana pot ser el màxim exponent d'aquesta mena d'administració no oficial, capaç de posar en evidència la dimissió calculada del govern valencià pel que fa a qualsevol senyal de normalitat nacional. O Acció Cultural. O la caterva d'associacions que no es deixen invisibilitzar. Un esforç ingent amb resultats que la suma multiplicaria. Quan començarem a aplicar aquesta aritmètica tan senzilla? I encara més: quan serem capaços de transportar-la a la política?
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015