Opinió
-
El meu mur de Berlín
Martí Estruch Axmacher
09.11.2009
-
Una nit a Xàtiva
Xavi Sarrià
06.11.2009
-
Tots els polítics són iguals?
Xavier Montanyà
05.11.2009
-
El cicle del bucle
David Fernàndez
30.10.2009
-
I tanmateix es mou
Albert Dasí
29.10.2009
-
Il·lustre senyor, jo confesso
Xavier Montanyà
26.10.2009
-
La lliçó del congrés
Josep Albinyana
23.10.2009
-
Si jo fos Millet...
Joan Roma
22.10.2009
-
La cara i la creu
Xavi Sarrià
21.10.2009
-
La síndrome de Gimferrer
Xavier Montanyà
20.10.2009
-
Ens mobilitzem prou?
Marta Rojals
15.10.2009
-
En moviment
Diego Gómez
09.10.2009
-
Obiang, el rei negre
Xavier Montanyà
08.10.2009
Josep Albinyana
23.10.2009
La lliçó del congrés
Això va anar i era un congrés internacional de sabuts (la meua presència hi era purament anecdòtica), que se celebrà en una bella població catalunyesa d'una comarca famosa per la seua fervorosa catalanitat. En l'acte d’inauguració, de solemnitat més pretesa que no real, hi van prendre la paraula un representant de l'entitat organitzadora, un membre de l'associació que té cura del magnífic local que ens acollia, l'alcalde convergent de la localitat, i un convidat foraster que s'encarregà de fer la ponència d'obertura del congrés.
L'endemà, durant el dinar posterior a la sessió congressual del matí, aparegué sobre la taula un tema inevitable, atès que l'encarregat d'obrir les ponències provenia del sud, de prou al sud: de les terres gestionades per la Generalitat tropical. La qüestió de la llengua prengué el protagonisme de la conversa, en la qual el senyor alcalde, militant d'un partit confessadament catalanista, pontificà que l'idioma era ja una cosa perduda a València. I en dient València volia dir País Valencià, com si Barcelona fóra sinònim de Catalunya.
Amb la calma que el caracteritza, en sentir aquesta acta de defunció lingüística, el convidat valencià s'adreçà al representant municipal per fer-li remarcar que la vespra, en la inauguració del congrés, només s'havia oït el català ondulat del sud que justament ell havia fet servir, i que eren els tres oradors locals de la Catalunya contenta (l'alcalde inclusivament) que havien canviat de llengua i s'havien expressat en espanyol.
Açò, que pot semblar una faula, no ho és. Tampoc no és una paràbola, és un fet real de què vaig ser testimoni de ben a prop. Però sí que en podem traure una lliçó que caldria aplicar especialment a molts (massa?) principatins: deixeu de mirar el País Valencià com el germà perdut. O anem a barca, en açò de salvar la llengua, o el nostre mal viatge serà el mateix que vosaltres ja heu començar a transitar.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015