Tres aspectes del finançament.

En relació amb l'acord de finançament, crec que tant el triomfalisme del tripartit com el catastrofisme de CiU són exagerats. L'acord no és, ni de bon tros, un concert econòmic, però supera, de molt, els acords signats per CiU en el passat. La sort i l'habilitat negociadora deuen haver contribuït a parts iguals a l'èxit de Castells.

El primer aspecte fa referència a la complementarietat entre una millora del finançament i un augment acordat de les inversions de l'estat. No sempre aquests conceptes han estat complementaris, i CiU no va saber evitar mai que allò que obtenia en finançament li fos sostret en inversions (i així tenim les infrastructures de Catalunya!). En canvi, ara, la negativa inicial del govern central de revisar el finançament, juntament amb el reconeixement d'un dèficit fiscal exagerat i la mala dotació d'inversions, han fet possible, després d'una primera etapa horrorosa, un augment d'inversions pactat i signat amb el govern tripartit. És evident que Solbes no comptava cedir a les pretensions catalanes d'establir un nou marc de finançament, sobretot perquè s'havia de generalitzar, i això implicava una dotació pressupostària inassumible pel ministre. 'Si de cas, augmentarem les inversions a Catalunya', va afirmar. La sort ha fet que la feblesa política de Zapatero l'hagi obligat a aportar els milers de milions d'euros necessaris al nou sistema quan ja tenia compromès l'augment d'inversions. Això no havia passat mai amb els acords signats per Macià Alavedra (recordau els temps dels pressuposts de l'estat votats de franc per CiU?), i aquesta diferència en favor de l'acord signat per Castells és important (encara que ningú no l'hagi comentada), tot i que probablement és més filla de les circumstàncies que no d'un pla premeditat.

El segon aspecte fa referència a la distribució de recursos entre l'estat i les autonomies. Els recursos que es reserva l'estat per finançar les seves competències s'anomenen vulgarment 'pastís estatal', i els que van a les autonomies, 'pastís autonòmic'. En cada negociació l'estat sol cedir una part del seu pastís per acréixer l'autonòmic. Si no fos així, els guanys d'una comunitat autònoma s'haurien de correspondre amb pèrdues d'una altra, cosa políticament inviable. Però, després de cada acord, apareixen els esforços de l'estat per recuperar la part cedida a les autonomies, i fins ara sempre ho ha aconseguit. D'aquesta manera, l'estat arribà a la negociació del 2000 amb un bilió de pessetes recuperades per al pastís estatal. Aquesta apropiació no ha estat mai innocent, ni un simple exercici comptable: si el pastís estatal creix a un ritme superior al de l'autonòmic, els serveis que presta l'estat són progressivament més ben finançats que no els serveis prestats per les autonomies. I la valoració que fan els ciutadans dels serveis de l'estat millora, mentre que es deteriora la dels serveis autonòmics, simplement per mal finançament. Deslleialtat institucional, s'anomena aquest fenomen. Naturalment, quan aquest greuge general colpeix una autonomia com la catalana (o la valenciana, o la balear), que partia insuficientment dotada, la situació esdevé insostenible. El conseller Francesc Homs tenia tot això al cap quan negocià l'acord del 2000, i com que no hi havia calerons per a Catalunya ('el què'), va posar tot l'esforç negociador a establir mecanismes ('el com') que impedissin de rompre l'equilibri inicial estat/autonomies. Amb dades actuals, el seu fracàs és evident: l'any 1999 el pastís estatal era un 45,2% del total, i ara ja és el 50,4%. Amb l'aportació dels coneguts 11.000 mil milions d'euros l'estat s'haurà tornat a aprimar fins a no disposar sinó del 43% del total, i no sabem què passarà en el futur, però tot sembla indicar que les cistelles d'imposts que corresponen a l'estat i a les autonomies tindran evolucions acompassades, i no li serà fàcil, a l'estat, de recuperar el terreny perdut (si de cas, mirarà de fer-ho amb la llei de caixes, però això ja són figues d'un altre paner). El mèrit, doncs, si n'hi ha, és de Catells, i Homs s'equivocà.

Hi ha un tercer aspecte curiós a ressenyar en relació amb els 435 milions d'euros addicionals que corresponen als mossos, presons, transport metropolità i rodalia. En això, Castells no ha fet sinó imitar Alavedra. La història d'aquests 435 milions deu ser la següent: durant la negociació l'estat ha posat damunt la taula quantitats cada vegada més grosses per mirar d'arribar a satisfer les exigències catalanes en un sistema generalitzat. D'aquesta manera, l'estat ha arribat als 11.000 milions, o els que siguin, i no ha pogut anar més enllà. Amb això arribaven a Catalunya 1.176 milions per a l'any 2009, quan les exigències mínimes catalanes eren de 2.151 milions. L'estat havia d'aportar un 25% més de recursos al sistema per satisfer Castells, i això era inassumible. Però la solució adoptada és ben enginyosa: els negociadors catalans i els madrilenys han acordat de donar més diners 'solament' a Catalunya. I el procediment ha estat de declarar que en el moment de valorar financerament el traspàs de mossos, presons, transport metropolità i rodalies, els negociadors es varen equivocar de 435 milions d'euros de menys. L'estat augmentarà les partides corresponents i les altres autonomies no s'han queixat de l'aixecada de camisa, de manera que la cosa ha acabat bé.

L'any 1996, Alavedra aconseguí això mateix de Madrid. Com que l'estat, posant com a any base el 1996 i no el 1993 (com corresponia), requisava un bon grapat de pessetes a les autonomies (12.000 milions a Catalunya), ho va proposar així. Alavedra, naturalment, protestà, però la resposta de Madrid fou antològica: 'Com que ni les nostres autonomies no han dit res perquè no s'han adonat de la requisa, vosaltres, els catalans, no aixequeu la llebre, i ja ho arreglarem, això d'aquests milions.' L'oferiment de Madrid fou, efectivament, substanciós: farien veure que en la negociació de mossos (!), presons(!) i obres hidràuliques hi havia hagut un error de 32.000 milions de pessetes de menys, que serien incorporats immediatament al sistema.

Per aquest camí, Catalunya tindrà les presons i els policies més 'revalorats' del món.

joan.mir@uib.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet