Opinió

 

<57/88>

Marta Rojals

25.06.2008

Per als fills de sa mare

Senyora Endesa, Senyor Endesa,

Acuso recepció de l'amable carta que m'heu adreçat amb tanta il·lusió i insistència per tots els mitjans parlats i vistos del país, i, entomant aquest gest de confiança vostre, aprofito l'avinentesa per comunicar-vos igual de cordialment que avui, a l'hora d'esmorzar, la meua néta de cinc anys ens ha anunciat amb tota solemnitat que ha de tenir un fill. Son pare ja es troba més bé del glop de cafè que li ha passat per l'altre forat.

Doncs això, que, a la Mariona, li ha agafat que ha de tenir un fill, i que per això ha de canviar el món i pilotar un elefant i reinventar no se què; en fi, bajanades més no en vulguis. Algú li deu haver inflat el cap, no sé pas qui. El cas és que tot plegat m'ha fet pensar en la vostra carta i en aquest compromís que diu que heu adquirit amb "els fills dels nostres fills" per una cosa d'un envit que és el més "important i estimulant" de la vostra història, i no se me n'ha ocorregut d'altra que dirigir-vos aquestes ratlles per veure si me la podríeu col·locar, la xiqueta, en aquest nou projecte vostre tan engrescador. Ja sé que és una mica aviat, però ja veieu com puja, la canalla, vés-los al darrere. He de confessar, però, que entre que em perdo una mica amb la retòrica epistolar i que sense ulleres no hi veig a un pam, no m'ha quedat gaire clar de quin envit es tracta, però com que assegureu que també l'assumeixen els vostres trenta mil treballadors, milers d'accionistes i milions de clients, tanta gent implicada per força ha de ser garantia d'èxit i, si m'ho permeteu, de tràfec al departament de recursos humans. Així que, com que parleu de futur, i previsora com sóc, dic, calla, que començaràs a bellugar fils.

La cosa és que m'ha arribat a les orelles que allà a la Patagònia xilena aneu escalfant motors amb uns socis vostres per engegar la construcció de cinc centrals hidrolèctriques al curs d'un parell de riuassos verges i desaprofitats de cap a peus, amb l'empantanament també d'uns quants milers d'hectàrees inútils i l'estesa d'uns quants quilòmetres de línies per a transportar els megawatts a la civilització a través d'ecosistemes intactes i reserves naturals que mai no han donat ni ofici ni benefici. Amb això he volgut deduir que el gran compromís que anuncieu a la carta potser està relacionat amb aquest projecte d'envergadura, per allò de "tornar a imaginar-ho tot", encara que potser m'equivoco i més aviat us referiu a la vostra aposta per l'opció nuclear com a contribució de futur al protocol de Kyoto, per allò altre que expliqueu de la "responsabilitat". Bé, sigui com sigui, no m'hi amoïno, a la meua família mai no ens han caigut els anells per treballar.

Espero la vostra resposta per això de la xiqueta. Com també dieu a la carta, segur que "ens podem posar d'acord". En els temps que corren i la crisi que ens amenaça, ens tranquil·litzaria molt de saber que m'agafeu la tanda i que el dia de demà tindrem la nena ben col·locada en una de les companyies energètiques "líders al món". I si us calen referències, ja us puc dir que la Mariona, com a filla de mon fill que és, a casa seua no té rival.

Us torno també una "càlida i il·lusionada salutació".

La filla de sa mare.

P. D.: El meu noi no sé què s'empatolla que us demani si l'anunci aquest que passeu a la televisió, me'l carregareu a la factura de juliol o a la de setembre. Si són coses de quartos, ja us entendreu amb ell.

Editorial