Opinió
-
El meu mur de Berlín
Martí Estruch Axmacher
09.11.2009
-
Una nit a Xàtiva
Xavi Sarrià
06.11.2009
-
Tots els polítics són iguals?
Xavier Montanyà
05.11.2009
-
El cicle del bucle
David Fernàndez
30.10.2009
-
I tanmateix es mou
Albert Dasí
29.10.2009
-
Il·lustre senyor, jo confesso
Xavier Montanyà
26.10.2009
-
La lliçó del congrés
Josep Albinyana
23.10.2009
-
Si jo fos Millet...
Joan Roma
22.10.2009
-
La cara i la creu
Xavi Sarrià
21.10.2009
-
La síndrome de Gimferrer
Xavier Montanyà
20.10.2009
-
Ens mobilitzem prou?
Marta Rojals
15.10.2009
-
En moviment
Diego Gómez
09.10.2009
-
Obiang, el rei negre
Xavier Montanyà
08.10.2009
Albert Dasí
29.02.2008
València i Finlàndia
Escola Valenciana homenatja el grup de danses Alimara, pel trentè aniversari, i l’escultor Andreu Alfaro, per una trajectòria impecable d’il·lustrat universal i valencià. La Federació d’Associacions per la llengua, en la cinquena Nit per una escola moderna i pròpia, distingirà dues trajectòries cabdals. Imprescindibles. Ni que ens moríssim tots, artistes, menestrals, mestres i el carro dels majorals, el PP valencià no reconeixeria tanta vàlua. En coses de cultura, o de la formació de l’ésser culte, no són capaços de veure'n quatre a llom d‘un ruc.
Però el desànim no és una excusa. I la realitat valenciana no ens excusa ni ens empeny a l’abisme. Ben altrament. No s'hi val, a posar més pals a les rodes que els que una vida poc plàcida ja porta. Ningú no regala res en canvi de res, i fóra un miracle que ens convertíssim, d'un dia per altre, en un país modèlic, de reconeixements gratuïts a qui se'ls mereix sobradament, com són la colla d’Alimara i el savi Alfaro. Venint d’on venim, no hi ha sorpresa possible. Cap representant del govern valencià no hi serà present. I els del PSOE perquè som en campanya.
.
Fa un segle que al nord d’Europa van apostar pel coneixement. Allà la majoria de dies són freds, i més curts que no els nostres, meridionals, més llargs. Per això, per culpa d’uns hiverns tan crus, poden estar-se a casa llegint, o visitar la biblioteca, formant-se. Si més no, aquesta és una altra de les excuses convertides en tòpic. Allò que no és veritat és mentida: allà mateix, a Finlàndia, han apostat per la societat del coneixement malgrat la inclemència europea, que no és minsa.
Nosaltres també tenim una història, lligada al coneixement. Venim d’on venim i no podem amagar un passat no gaire satisfactori, quant a estudi i a formació. És veritat que hem tingut grans homes de ciència, de filosofia, de lletra, fins i tot grans mestres. Però aquests savis no van tenir prou mitjans, ni les condicions mínimes: de diners, de temps, d’infrastructures o de confiança en les seues possibilitats, per a fer escola. El seu mestratge no tingué prou suport per a encomanar a una sola generació d’homes i dones el saber.
L’escola d’aquella República jove no pogué escampar el model, per l'època extraordinàrinament avançat, revolucionari i amb més horitzó que no el que Finlàndia podia somniar. La dictadura es va acarnissar sobre aquells valerosos mestres i encara paguem el magistericidi. Fins fa quatre dies hem tingut una dictadura cruenta contra l’estudi i el coneixement. La Transició tampoc no fou benefactora de la bona escola i de les bones pràctiques. I la jove democràcia espanyola (!), que es debat entre polítiques uniformadores, va pegant capcinades a l’un costat i a l’altre, amb lleis i més lleis que no adoben els problemes d’arrel.
Ara mateix, què sabem? Que invertim més –això faltava–, però amb quantitats insuficients per a jugar a primera línia. Que tenim rèmores importants al si de l’escola (entre més detalls, els mestres mateixos, que a vegades s’excusen de ser funcionaris i a l’hora exacta, si no és abans, deixen de ser mestres). Sofrim unes infrastructures que són les que són, malgrat les millores i, per si no fóra prou, s’hi afegeixen noves condicions que cal atendre amb delicadesa: immigració, identitat, desigualtat, diversitat, entre més novetats socials d’aquest segle XXI verament complex.
Els mestres, sobretot, ja sabem que ningú no ens regalarà res. Però tenim un parell d’eixides possibles: fem de funcionaris i continuem queixant-nos d’aquesta remaleïda societat que ens toca de viure (que malament que ens tracta la vida!), o ens arromanguem com milers de mestres fan cada dia agafant-nos l’escola per principi.
L’exemple, el tindrem divendres a Godella (l’Horta Nord): Escola Valenciana celebrarà l'obertura de les Trobades 2008, una crida festiva perquè les famílies apunten els fills a la línia valenciana en la nova campanya de matrícula. De retop, l’admiració a Andreu Alfaro i al grup Alimara, per una vida dedicada al goig de defensar la Il·lustració com un camí cap al coneixement.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015