Opinió

 

<57/88>

Marta Rojals

14.05.2007

Què fas el 2025?

Si ara agafem un informatiu qualsevol, ja se sap: començarem amb campanyes electorals de major o menor circumferència geogràfica; continuarem amb la crònica necrològica de la guerra que toqui, sempre lluny enllà; ens posarem al corrent de les diverses trames de corrupció urbanística, 'coast to coast' (i amb suplement del cor inclòs); denunciarem el cas de violència domèstica del dia, que bé podria ser al costat de casa i, abans d'això tan dispers que se'n diu cultura, que sempre va a la cua, parlarem dels esports en general, és a dir, de futbol en particular, i bona nit i tapa’t. Ara, d'uns quants anys ençà, al costat dels clàssics blocs locals, nacionals i internacionals, van emergint algunes noticies, diguem-ne, d'alta volada, que ja demanen l'encaix en una nova secció: l’extraplanetària.

Així és com, prou sovint, entre les batalles terrenals quotidianes, van fent forat les trifulques espacials dels herois de la nostra infància, els mítics astronautes: que si avui els renoven el repertori musical, que si demà dinaran a base d'un menú esferificat per Ferran Adrià mateix, que si demà passat riuran les gràcies a un multimilionari, prèvia morterada per a fer quatre 'xumbarelles' ingravitacionals..., en definitiva, tot de foteses que, com a tals, ja fa temps que han deixat d'encendre'ns la flama de l'interès.

En l'àmbit de la festa espacial, per això, aquests dies ens ha arribat la nova del descobriment d’un altre planeta, que pam amunt, pam avall, tot i no tenir gaire res a veure amb la Terra, diuen que ve a ser-ne allò més semblant amb què hem topat per aquestes galàxies de déu; que n'és com un cosí llunyà, vaja. Tan llunyà que el tenim a no res, 410.000 anys de trajecte, afegeix-hi tres hores més si sortim des del meu poble. La dèria que ve ara és saber com el tenim d’oxigen, d’aigua corrent i de prestacions diverses per la mania aquesta de l’expansió còsmica que tots, des que jugàvem amb el Tente Estación espacial internacional, portem a dins. Perquè, reconeguem-ho: la Terra, així vista de prop, se’ns va fent petita; la costa mediterrània ha assolit el pic més elevat de l’edificabilitat, i a l’espai (que no es deu dir 'espai' perquè sí) hi ha negoci. Si no, poc que bellugaríem un dit per treure el nas fora de la nostra òrbita. I encara menys si ens ho hem de fer portar tot de casa, que ni 'lectra' no hi ha.

Darrere la notícia del descobriment d’un nou planeta obert a les perspectives de l’habitabilitat humana, a més d’un ens passa pel cap la imatge d'un Marina d’Or colossal sota un cel eternament beneït pel bo d'un parell de sols, formiguejant-hi entre la munió de serpentines de xalets adossats milions de turistes de ronyó cobert camí del Pitch and Putt, abans de posar-se en remull al balneari i agafar forces per a una nit de casino amb galàxia al fons. I això pensant-hi de bona fe, perquè és prou sabut que les primeres passes oficials de tota invasió, sigui sobre 'tabula rasa' o no, les fan les botes dels militars. I en un planeta nou de trinca, la temptació d'anar-hi a fer quatre maniobres fora de l'abast emprenyador d'Amnistia Internacional segur que costa d'eludir. Vistes les credencials de l’ésser humà, en el seu ancestral afany conqueridor, a hores d’ara ningú no és tan ingenu d'imaginar-se que, darrere d’aquest neguit expansiu, s’hi amaga un ànim filantròpic irrefrenable de conciliació interplanetària amb totes les espècies de l’Univers. Demà m'afaitaràs.

El que és clar és que si una potència mundial aconsegueix de ser la primera a clavar les pròpies banderilles en un planeta per estrenar, aquest ja està llest. Per alguna cosa en diuen cursa espacial: el primer que arriba, toca cuixa. I la pregunta que ens venia al cap, innocents de nosaltres, era si hi hauria prou aigua per a muntar un camp de golf.

Editorial