Un aeroplà i un bombardeig

La ciutat que es buida, la pluja que per fi dóna aigua al camp i espanta els turistes, dies de la mona... Temps retrobat, per dir-ho en termes de l’escriptor Proust que, l’home, deu estar fart de sentir parlat només del temps esvaït, del temps perdut, de gent a la recerca del temps. Doncs també va escriure del temps retrobat. En aquesta clau deixo córrer la imaginació davant dues notícies sincròniques. Tina Vallès plega el seu bloc “L’aeroplà del Raval” i, a Tàrrega, s’hi farà un bombardeig poètic. Temps retrobat, sí senyora. És el que desitjo a Tina Vallès per a la seva feina d’escriure, i és el que la gent de Tàrrega permet d’esperar respecte de la memòria dels crims militars.

Les dues iniciatives, una perquè plega, l’altra perquè engega, m’apareixen relacionades amb donar la volta a les coses.

Escriure sobre el concret (un barri) amb visió ara panoràmica ara microscòpica, d’aeroplà, a través de la disciplina d’un bloc, és confiar molt en la gentilesa dels estranys, en paraules d’una dama de Tenessee Williams, la Blanche Dubois del “Tramvia anomenat desig”. Pel fet mateix del bloc, demanes la relació constatable amb l’altre, que d’immediat hi pot intervenir, que aquesta és la gràcia i la desgràcia de la comunitat blocaire. I t’hi exposes. Deixar-ho córrer és posar sobre la taula certs límits. I encarar els de la comunicació amb els lectors quan no tens bloc. Tina diu en el seu últim tomb aeroplànic que ara vol tocar de peus a terra. Una altra disciplina. Si vols continuar escrivint no sempre pots estar a disposició de.

El bombardeig poètic de Tàrrega s’havia de fer aquest dijous pasqual però la pluja ho va impedir i es farà algun altre dia, aviat. La iniciativa dóna al seu torn la volta a un altre ritual comunicatiu, la cerimònia de fer de la història un rànquing del dolor col·lectiu en què l’únic important és ser el número u. Recordar amb poemes que cauen del cel un atac aeri d’alta intensitat destructora com el del 5 d’abril de 1938 és, trobo, posar sobre la taula els límits dels recordatoris rutinaris. És mirar de no competir amb cap altra de les ciutats i viles terroritzades així durant la guerra de 1936-1939 i d’aleshores ençà a Europa (aquests bombardeigs de saturació havien començat el 1911, a l’Àfrica, com a forma de control colonial) i arreu. Sinó sumar-se a la batalla contra la indiferència. Fer-ho amb poemes, escrits en fulls volants, està bé.

La pluja ha alterat els plans targarins, però l’aigua és benvinguda en aquesta sequera espantosa. Ja cauran del cel els poemes un altre dia. Tocar de peus a terra no vol dir pas plegar de fer les coses...

merce.ibarz@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet