Tantes me'n digues

ERC i PSM no saben governar. Vet ací una llei enunciable: quan els aparells dels partits d’esquerres i nacionalistes administren la participació en un govern, fracassen. Més precisament: perden vots a les eleccions següents. Sembla clar que els resultats que obtindrà ERC l'1 de novembre no contradiran aquesta màxima. Crec que únicament hi ha el precedent d’Hortalà al Departament d’Indústria, i ERC també perdé vots aquella vegada. Els nacionalistes valencians, desgraciadament, no han tingut encara ocasió de corroborar o desmentir aquesta constant, però els mallorquins, sí.

El PSM va entrar, de primer, al Consell de Mallorca i, a continuació, formà part del Pacte de Progrés: totes dues vegades perdé vots (pèrdues que són l'origen de les dificultats d’ara). Els governs municipals de ciutats petites i pobles són una altra cosa (i Menorca i Eivissa entrarien en aquesta categoria), perquè en la dinàmica del vot els factors territorials o de relació personal s’interelacionen amb els ideològics. En canvi, a les capitals (Palma i Barcelona) ha passat que les darreres candidatures que s’han presentat a les eleccions no eren, precisament, les que beneïa l’aparell del partit, de manera que, si des del govern municipal ERC ha guanyat vots, no és justament per mèrits de la direcció.

No sé quina explicació deu tenir això, però n’apuntaré una de possible: aquests partits, que arriben a governar sense més bagatge que l’art de sobreviure en les lluites internes, el control de l’organització i l’encert en els missatges de la campanya, no cerquen les persones més idònies per a gestionar les àrees (sempre mal triades) que els corresponen, sinó que consideren els alts càrrecs com una ocasió de lluïment dels màxims dirigents i un premi a la lleialtat personal que tradueix l’afinitat ideològica (les conselleries d’ERC eren plenes de 'camisas viejas' o d’amics i parents de confiança, generalment sense gaire qualificació, ni experiència de gestió, i amb molta suficiència ideològica; i al PSM Pere Sampol deu ser dels pocs polítics nacionalistes que s’estrenà amb la pèrdua del govern del seu municipi, i això no li impedí d'ascendir als màxims càrrecs del partit i del govern, ni ser el gestor discret de la crisi actual). La segona fase, que remata la primera, és de no analitzar els errors comesos, ni, per tant, oferir rectificacions consistents (que mostrassin aflicció ja seria demanar massa, als semidéus que han gaudit de cotxe oficial, i això val per a tots els partits). El dirigisme i la suficiència tenen aquestes coses. Si un votant deserta, és que s’equivoca.

joan.mir@uib.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet