Per què no callen els polítics jubilats?

Perquè no s’ho poden treure del cap. O perquè no ho són, jubilats, i com que no poden exercir, es converteixen en espectacle. Però això és cosa d'ells. No nostra. Prou feina tenim. La llei electoral dificulta els canvis, i la democràcia interna dels partits és molt criticable, però arriba un dia que les coses, aparentment, canvien. Els ciutadans –la meitat– voten unes altres opcions i aconsegueixen de canviar els governs, i els militants que treballen per renovar les organitzacions corresponents, tant en l’àrea de promeses a fer, com en la de recursos humans, aconsegueixen alguna reforma aparent. No obstant això, els jubilats de poc, per comptes d’assumir la derrota i el missatge amb recolliment, no es resignen, i troben uns aliats entusiastes en els mitjans de comunicació o en els organitzadors de fòrums i saraus diversos, dos sectors professionals que no sempre es guien pel rigor, ni per la voluntat popular expressada a les urnes.

La incontinència verbal d’aquests jubilats és torrencial, obsessiva, malaltissa, i la pitjor cosa de totes és que alguns són veritables cadàvers polítics que, si tinguessin un pèl de dignitat, haurien d’adonar-se que es van repetint, que el seu missatge ha caducat, no aporta res, ni interessa ningú, sinó els qui volen guanyar audiència, sigui als mitjans o als fòrums, a costa d’exhibir-los i fer-los parlar o riure, que pel cas tant se val. Hi ha hagut no fa gaire tres casos curiosos que, tot i produir-se en escenaris molt diferents i entre persones de diferent color polític, són dignes de menció.

Un. En una taula moderada per Jordi Solé Tura, el Fòrum va reunir Santiago Carrillo, Alfonso Guerra i Rodolfo Martín Villa per interpretar un diàleg que es titulava 'Conflictos: prevención, resolución y reconciliación'. Més aviat devia ser un monòleg a quatre veus sobre les excel·lències d’aquella transició que ells van fer. Què poden aportar de nou aquests senyors? Ells encarnen el discurs imposat durant anys, la veu oficial. Un fals diàleg en un fals escenari. Si es vol debatre en profunditat la transició cal donar veu a la crítica, a la dissidència. Però hi va haver una sorpresa (com la de les noies que van exhibir una pancarta davant Garzón), i és que el públic jove els va increpar sobre la memòria històrica, les víctimes del franquisme, el silenci, etc… La gent demostra que no s’empassa el frau del Fòrum. La memòria va increpar la transició. I ells es van haver de defensar, tancant files, com llavors. Que deixin parlar els altres, que callin d'una vegada.

Dos. J. M. Aznar, cada dia més ultradretà i més enfilat a la parra de la seva demència, s’escapoleix de ser interrogat al Parlament sobre l'11-M, però parla a la seva fundació i es converteix en portada de la majoria de diaris, com quan fa un viatge particular als EUA. Aznar demostra que té més poder que no alguns altres jubilats, perquè es convida a parlar públicament ell mateix i tothom se l’escolta. Encara que els seus comentaris el posin cada dia més en evidència, que obstaculitzin la feina del seu successor, que puguin fer preveure escissions al PP, que contribueixin a destapar la cara de l’extrema dreta espanyola. Crec que, rigorosament, Aznar ja no hauria de sortir als mitjans quan li sembla, sinó a la inversa. A més, publica un llibre que li han escrit, es passeja per tots els grans magatzems signant-lo i els suplements culturals en fan una crítica. Encara que siguin negatives, més just és ignorar-lo, evitar que es perpetuï el malson, que reaparegui diàriament en la nostra vida com un holograma paranoic, cada dia més rígid, amb els ulls més badats, amb el nus de la corbata més gros.

Tres. Jordi Pujol va a TV3, al programa de 'brometes' de Manuel Fuentes. 'Hi, hi', 'ha, ha'. Diu una banalitat: que ell és un venedor de Catalunya i que la primera condició d’un bon venedor és de creure en el producte. I alguns comentaristes de premsa ho citen com si fos un esdeveniment. Si us plau, prou. Molt malament deu estar la TV pública que hagi de recórrer a l’ex-president per guanyar audiència. I pitjor deu estar ell, que ja es va retirar amb la dignitat un pèl justa, que acabi de perdre-la fent de comparsa dels còmics televisius. Posats a fer, que li donin un programa per a ell sol, i a viure. Tenien raó els Joglars quan li van oferir feina poc després de retirar-se. TV3 té més possibilitats que accepti, per la causa, pel país, pel producte.

Val a dir, també, que és desolador l’efecte que produeixen els polítics en actiu que fan el sòmines en un programa on comparteixen taula amb uns còmics que parodien uns altres polítics. Aquesta facilitat de passar voluntàriament a ser un ninot de guinyol de carn i ossos els desqualifica, a ells i a la política.

Estem segrestats entre la realitat i la realitat que creen els mitjans. El vell discurs és permanent. Perden el poder, però continuen pontificant. I els ho permeten, els ho permetem. Encara ha d’arribar el dia que les coses, com deia al principi, aparentment, canviïn.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet