Opinió

 

<43/88>

Xavier Montanyà

20.04.2012

La pesta borbònica

Matar i cardar, i no precisament elefants, han estat, de fa segles, les estratègies bàsiques dels Borbons per a mantenir-se en el poder. M’alegra, però també em sorprèn, que tanta gent s’hagi indignat ara amb el rei perquè mata animals, viu com un maharajà a costa nostra, aprofita per fer negocis i defuig la feina quan els seus súbdits pateixen. Ho ha fet sempre, això. I més. Com a digne descendent que és d’una dinastia reial. Anacrònic grup d’éssers que es diuen superiors i que justifiquen el seu poder en la gràcia divina i en la de les armes. I que l'amplien per la via matrimonial, la riquesa i les propietats, tot plegat amb un vernís de corrupció. Però el seu cas encara és més pervers. És el successor elegit per un dictador feixista, autor de crims contra la humanitat amb tendències genocides. Caçar elefants és un joc de nens, per a un Borbó com Juan Carlos.


Algun dia potser sabrem quina va ser la seva implicació en el 23-F, o per què és un cap d’estat exempt de responsabilitat en crims d’estat, com els del GAL. És un cap d’estat irresponsable. Potser perquè va heretar els privilegis del seu pare polític, Franco. Mentrestant, convé recordar que la seva família, tradicionalment, ha protagonitzat episodis històrics molt sanguinaris, sovint silenciats o minimitzats. Sense anar més lluny, Alfons XIII, el seu avi, va ordenar el primer bombardeig aeri de la història amb bombes químiques contra la població civil. L’estat mai no ha volgut acceptar-ho oficialment, però hi ha proves més que evidents que l’exèrcit espanyol, entre el 1923 i el 1927, va tirar gas mostassa contra els rifencs del nord del Marroc, desobeint la prohibició del Tractat de Versalles (1919). Era la venjança pel desastre d'Annual (1921) en què van morir uns 10.000 soldats espanyols. Alfons XIII i els seus generals, incompetents en el camp de batalla, van comprar gas mostassa a francesos i alemanys. El rei, gran partidari del mètode, va fer construir la Fàbrica d’Armes Químiques de la Marañosa, amb l’ajut de tècnics alemanys.


El bombardeig de Xauen va ser el precedent del de Gernika. No obstant això, de Xauen, no se’n sap res. Ni mai ningú n’ha acceptat la responsabilitat. Allò va ser un genocidi, l’abast del qual, en víctimes i conseqüències, és difícil de documentar perquè el Marroc impedeix la investigació. Els rifencs es van revoltar alhora contra el soldà i contra els espanyols. Segons l’investigador Sebastian Balfour, es van fer servir centenars de milers de quilos de gas mostassa. Entre el 22 i el 23 de juny de 1924 se'n van tirar uns 10.000 quilos. Els bombardeigs van ser quasi diaris fins el 1926, quan començaren a ser més puntuals. Us recomano el documental “Arrhash” (www.arrhash.com) de Javier Rada i Tarik El Idrissi, d’Alhucemas. De nen, Tarik havia sentit explicar que la gent es moria d'una manera terrible, com les rates. Els cossos supuraven. Si tocaves una pedra et cremaves. Si bevies l’aigua dels rius t’enverinaves. Molts van passar temps tossint i tossint fins a morir. I amb els anys, diuen, s’han multiplicat els casos de càncer en comparació amb les altres regions del Marroc. “Arrhash”, vol dir verí, el verí que plovia del cel, la pesta borbònica.


PS. El 2007 ERC va fer una proposició no de llei al Congrés perquè el govern espanyol reconegués els fets i indemnitzés les víctimes, però va ser rebutjada amb els vots del PSOE i del PP.

Editorial