Opinió

 

<43/88>

Marta Rojals

20.01.2015

Què dura un minut, a la ciutat morta

Mentre els articulistes seriosos posen llum a la foscor de 'Ciutat morta', servidora es disposa a escriure'n una peça que no hi aportarà res. Sóc una espectadora com tantes que no sap entendre l'espècie humana. Obro uns vídeos a la carta i faig lliscar el cursor sobre la barra de reproducció, endavant i endarrere, per verificar que els talls que em van quedar gravats al cap siguin com els recordo. En efecte, comprovo que la memòria emocional és la tinta indeleble del cervell.


Minut 7.56: Rodrigo Lanza relata la pallissa que li va infligir un conegut torturador de la guàrdia urbana. 'Tres o quatre' agents cuirassats n'eren testimonis, palplantats a la porta, per si el monstre necessitava reforços.


'Pot ser que fos un minut, però a mi se'm va fer etern. Va ser un minut atroç.'


Les imatges passen a blanc i negre. Un cronòmetre sobreimprès comença a escombrar els segons davant d'imatges de la Rambla: veiem la porta d'accés a la comissaria, custodiada per un guàrdia (tic-tac, tic-tac); a continuació, la càmera gira cap a la riuada de gent, una multitud turística i despreocupada; veus xerradores i quotidianes, cares rialleres, anuncis de paella i cervesa, ofertes de tapes, postals de Gaudí rodant a l'expositor d'un quiosc. L'acompanyament sonor és com el soroll d'un con de silenci que deixa tothom mut, al sofà, amb el cap girant a mil per hora. El missatge s'ha entès.


Però per si no s'hagués entès, hi ha el moment del documentari que surten aquestes lletres:


'Vídeo penjat a YouTube per l'agent de la guàrdia urbana Bakari Samyang, filmat al gimnàs de Sabadell “Campió Club Esportiu”'.


De nou, un cronòmetre torna a comptar els segons sobre les imatges: un individu com un armari fa bots davant d'un sac passiu de boxa: l'agafa, se'l posa a mà i li comença a clavar cops de genoll, un, dos, tres, més. Són genollades a un entrecuix imaginari, o a un estómac, o a un cap vençut; primer colpeja sense impuls, després amb impuls, i acaba amb una ràfega d'atacs alternant les cames. Canvi de sac. Aquest és llarg com una persona dreta. L'atacant li clava guitzes amb l'empenya i el séc de les cames, cada vegada amb més ímpetu, a trencafèmur, tíbia i peroné: per imprimir tota la força als cops, s'ajuda amb el pes de la corpulència: salta. El cronòmetre arriba als seixanta segons. Aquí les hòsties que hi han cabut: 10 amb els genolls i 23 amb les cames.


Afigura't un minut d'això, multiplicat pel temps que sigui, i per totes les vegades que no sabrem mai, perquè els testimonis callen. La nit del 4-F, tres nois joves i sans són transportats de la comissaria a l'hospital. Abans de sortir, una filera de guàrdies els fan el passadís d'honor perquè no els quedi cap mal sense record: '¡Sin cojear, sin cojear!' Al centre on es produeix la coincidència fatídica amb Patricia Heras, un dimoni de la guarda vigila els reconeixements mèdics. Els metges de l'Hospital del Mar, rutinaris, no miren els ulls dels apallissats. Què pot témer, un metge? A qui? Des de quan?


La mare de Rodrigo, que corre per tot Barcelona buscant una pista del fill, rep el consol de la policia a cada comissaria: 'Si fos aquí li ho diríem...' 'Si fos aquí detingut, no es preocupi que nosaltres vetllem per la seua integritat física.' Li ho van assegurar: nosaltres vetllem per ell. 'Mentre jo el buscava l'estaven torturant.' Qui vigila els vigilants? Qui premia els torturadors de gimnàs amb pensions vitalícies?


Desplaço el cursor fins a un altre punt que no em costa de trobar. Minut 1.46.00 del documentari original, 1.40.00 del censurat per ordre d'un jutge: la presidenta del Parlament de Catalunya es peta de riure mentre rep l'informe de l'Autoritat Catalana per a la Prevenció de la Tortura. No sabem què pot fer-li tanta gràcia, però De Gispert, davant el Síndic de Greuges, riu tant que es plega d'esquena.


'No me acostumbro al dolor', diu un dels últims poemes de Patricia Heras.

Editorial