'Diguem prou', capítol MCMLXXXVI

Aquest serial ja comença a ser més llarg que ‘Veïns’. Quan als espanyolistes els surt de l’escrot, ens llancen un esborrany, un rumor, un ‘post-it’ amb els seus deliris lingüístics, i la peixera ‘indepe’ reacciona a l’acte amb gran bullícia d’aletes i cops de cua efervescents. Com gosen?! És la gota que fa vessar el vas! Han traspassat una línia vermella! Estem que... que... que mira: recollim cent mil signatures, fem de la causa un tema dominant a Twitter i programem una concentració. Ara, ara sabran què és bo!

Ens pensàvem que tot això ja s’acabava, alguns ens ho havíem cregut i tot. Però nosaltres som nosaltres, com deia la cançó, i aquí ens tens: com abans del 25N, com abans de l’11S, del 10J, i anar tirant enrere. Quin ‘déjà vu’ més fatigant. Pedalar costa amunt, amb el vent en contra i un cul d’aigua a la cantimplora, i al damunt haver de dedicar-te a esquivar les pedres, els rocs i els claus que els #megustacataluña et van posant pel camí. Perquè ja hem vist que les dreceres no són la nostra especialitat, i haurem d’avançar d’aquesta manera: pel vell camí de sempre, i malgrat nosaltres. En fi, ja no ens vindrà d’una resignació.

Us imagineu com deu ser, fer vida normal? Una mica com li deu passar a un danès, o a un finlandès, o fins i tot a un espanyol: llevar-se al matí, portar els nanos a escola, anar a treballar (això, l’espanyol ja no), i tota l’energia que els sobra de no haver de defensar la pròpia identitat poder-la dedicar íntegrament a lluitar contra el desglaç dels casquets polars, l’obsolescència programada o la desforestació. En canvi, el catalanopensant que es lleva decidit a fer vida normal, quan va a pagar l’esmorzar i li’n demanen ‘un euro con veinticinco’ ja se li encalla la cinta: no són ni les nou del matí i ja li han recordat ‘allò’. Quin cansament.

Aquest ‘allò’ és el dia a dia de casa nostra i ho assumim amb alegria, perquè és el destí del català bilingüe: ser una mena d’ONG de traductors-sense-fronteres destinada a facilitar la vida al castellanoparlant. Però ‘allò altre’ ja és excessiu. Una cosa és dedicar temps i amor als castellanocèntrics d’aquí, i una altra dedicar hores extres als castellanocèntrics d’allà. Hem de prioritzar. Perquè no tenim tot lo dia, perquè volem fer piulades sobre les balenes, sobre el canvi de temps o sobre el ganxet ‘freestyle’. Ha arribat l’hora de delegar.

Per sort, alguna cosa va canviant: la setmana passada molts catalanets ens vam sentir ‘delegats’ per la consellera d’Educació quan va plantar Wert. I el gust va ser doble quan el secretari d’Universitats i Recerca ens el va deixar plantat l’endemà. De la mateixa manera, molts culers ens vam sentir ‘delegats’ pel ‘més que un club’ i el seu capità quan van sortir a defensar el que és nostre, posant-se a l’altura de la seua història. Siguem pràctics: un sol d’aquests gestos de dignitat té més repercussió que cent mil piulades i signatures dels qui ja passem pel ‘diguem prou’ número MCMLXXXVI. Dosifiquem forces, doncs, confiant que el pròxim capítol ja serà el dels nostres delegats fent la plantada general.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Alguna cosa va canviant: la setmana passada molts catalanets ens vam sentir ‘delegats’ per la consellera d’Educació quan va plantar Wert. I el gust va ser doble quan el secretari d’Universitats i Recerca ens el va deixar plantat l’endemà.