Com som, les dones?

Si feu servir les xarxes socials, és possible que en pocs dies les vostres amigues hi hagin compartit el vídeo musical d'una cantant hongaresa que denuncia l'abús del Photoshop; la notícia d'una polèmica per uns maniquins amb pèl púbic exposats en una botiga de Nova York; les paraules d'indignació d'una actriu perquè l'han aprimada i tornejada en una revista de tendències. I pot ser que també us hagi arribat la reivindicació del pèl axil·lar femení amb la imatge d'una aixella poblada i tenyida de rosa. Escric de memòria, però la idea de conjunt ja em val.

Les xarxes socials són una mica això: plataformes per a denunciar que el món va fatal mentre que a nosaltres ens va com una seda. Són el Photoshop de l’ànima, però d’això en parlarem un altre dia. Avui toca el Photoshop normal, el que ha convertit les dones en preciosos objectes d’exposició, en el complement perfecte —mai més ben dit— per al vostre cotxe, els vostres pantalons, el vostre desodorant, el vostre estand de FITUR.

La publicitat ens ha dit sempre a quina imatge hem d’aspirar. Les persones en general aspiren a l’acceptació dels altres, i les xiquetes, en particular, aspiren a ser igual d’acceptades que la model esmerilada de l’anunci, la cantant recautxutada de la MTV i l’actriu planxada de la cartellera de cinema. A les pel·lícules i les sèries, el planter femení que veuen és un mostrari de simetria, proporcions canòniques i pesos ploma, contrastant amb l’ampli repertori masculí, la viva representació que hi ha de tot a la vinya del Senyor.

Al final, les dones no sabem com són les dones. Les jovenetes es miren al mirall i, per manca de referents reals, es consideren anòmales. Els ha sortit pèl on figura que no n’han de tenir. Els han sortit estries i se suposa que no en té ningú. Se’ls ha posat el greix natural als malucs i se senten deformes. Les no tan jóvens constatem que l’estètica dels cabells blancs només té sortida per a anunciar llars d’avis i productes bancaris per a jubilats. Que les arrugues només s’admeten als anuncis d’antiarrugues, amb senyores a la cinquantena i una pell tibant de vint-i-cinc. La idea de dona que ens toca viure, quina casualitat, surt molt cara. No en va alimenta una indústria que ha sabut trobar un filó inesgotable: la competició contra la natura rebel, que mai no s’acaba.

Per a qui o per a què necessitem ser allò que no som? Per a qui o per a què necessitem uns pits com pilotes d’handbol o una boca de peix xuclador? Per a qui o per a què necessitem una escaldada de cera calenta o una infecció per anar rasurades? Maldant per a ser allò que no som, acceptant de ser allò que no som, condemnem les qui vénen darrere nostre a continuar arrossegant el llast de la impostura. Potser la crisi també ens ajudarà en això. Potser no poder pagar la imatge que s’espera dels nostres cossos ens farà descobrir com som de debò, despullades i alliberades de la fantasia de la indústria, de la fantasia dels altres.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Per a qui o per a què necessitem ser allò que no som? Per a qui o per a què necessitem uns pits com pilotes d’handbol o una boca de peix xuclador?

Maldant per ser allò que no som, acceptant de ser allò que no som, condemnem les qui vénen darrere nostre a continuar arrossegant el llast de la impostura.