Monòlegs i diàlegs

Nascut del 1920, ha mort aquest hivern Joan Vila Casas, una de les persones que ha fet més feina. L’aparença monotemàtica de la seva pintura, que ell en diu honradesa o conseqüència, contrasta fortament amb els siurells extraterrestres que esculpia i amb les inventives diverses del seu teatre i de les seves novel·les, per no dir res de les seves escultures astromètriques. Acostar-se a la seva obra és exposar-se a sis o set torrentades creatives perfectament diferenciades entre elles i cada una molt coherent amb si mateixa. Quatre o cinc artistes plàstics i tres o quatre escriptors conviuen en la personalitat única de Joan Vila Casas, que a més fou un gran col·leccionista d’objectes: quasi cada dia anava als Encants, de bon matí, a sentir la fascinació de l’objecte, aparegui aquest en forma de rellotge d’estació de tren o de gobelet de daus. Objectes vàlids per si mateixos, per llur estil, per llur manera de situar-se davant dels ulls o sobre una repisa.

La seva pintura en canvi és abstracta, sense objectes representats. Des dels anys 50 i fins al final Vila Casas, o Vilacasas, pinta planimetries, unes menes de vistes aèries o plànols. A partir dels anys 90 comença a omplir els quadres amb llegendes escrites amb els noms o fins amb breus històries dels llocs: Cau del sot turquesa, Rec de cuixes calentes i fonts baixes... És fantàstica la Planimetria XXV-8, una mena de dansa de la mort i dels cementiris. La pintura de Vila Casas fa tota una evolució sense abandonar aquest sol concepte de la planimetria, que és molt bo i és invent seu. Algunes són pintades sobre poliestirè expandit. N’hi ha tres de fetes en baix relleu ceràmic en entrades de l’eixample barceloní. Una recobreix tot el seu cotxe, la Planimetria 600.

Ara s’ha reeditat la seva primera novel·la, ‘Doble blanc’, de 1960, que és la més autobiogràfica: les trifulgues d’un pintor català que mira de sortir-se’n a París i que es juga la supervivència en un cop de cap, o en un cop de voler ser conseqüent, quan es deixa dur pel remolí de les més extremes teories de l’art modern, caricaturitzades i alhora homenatjades en el personatge de Joan Comes, tot un arquetipus que sembla que hagi pres vida més enllà de la novel·la: l’altre dia el vaig veure passar pel carrer del Carme. ‘Doble blanc’ és un palpitant retrat figuratiu de la capital francesa i de la vida...

També es troba, reeditada, ‘Operació viaducte’, fascinant i veloç novel·la sobre un tema molt conegut, les falsificacions de pintura, però l’argument és original i sorprenent, l’escriptura claríssima i no enganya, i l’acció s’explica tota a través de diàlegs, en estil directe, no diu ni ‘va dir ell’ ni ‘va dir ella’ però sempre saps qui està parlant. De forma policíaca i de fons satíric i amable, és una de les seves obres més emocionants i divertides. Més dura, amb un humor més corrosiu, és ‘Nnoba fygurassió’, del 1965, atac frontal contra algunes de les maneres de disfressar la pintura més comercial amb discursos progressistes o suposadament revolucionaris, i gran burla, mofa i befa dels submons de mones de l’art modern. Ja ho havia dit a ‘Doble blanc’: ‘amb les revolucions no s’hi pot jugar’.

En teatre, amb èxits com ‘Mercè dels uns, Mercè dels altres’, apel·la a un públic popular i hi arriba. El plantejament de ‘Dolça de les Tàpies’, per exemple, estrenada el 1982, pot semblar d’entrada lleuger, però ja a la segona frase et pots començar a inquietar. El monòleg de la puta de setanta anys és una aspra visió del període que va de la república fins a la transacció de la dictadura amb la democràcia, i un bon retrat de l’espanyolisme imperant. El personatge de la puta catalana és patètic i terrible però ens entra amb gran senzillesa i desprèn claror. Ella diu el monòleg, és clar, però la protagonista de l’obra és la seva gata, la Perla. Una altra cosa, encara que hi tingui punts de contacte, és la relació que té amb el canari la mesquina i ignorant milionària Perpètua a la comèdia ‘L’enterrament és a les quatre’, estrenada el 1968, en la qual la protagonista no diu res perquè es mor abans de començar l’obra: és la morta que han d’enterrar a les quatre i al voltant de la qual s’agiten els personatges.

Autor d’alguns dels famosos monòlegs de Capri, no es pot negar que d’una cosa Vila Casas escrivint en sap molt: de fer riure, quan vol. I amb intel·ligència. Fill de Sabadell, el to sabadallenc no l’abandona mai: el joc àcid de l’humor, més en la línia de Pere Quart que en la de Trabal, té un fons seriós: contra el puritanisme dels antics i contra la tonteria dels moderns, i viceversa. En els darrers anys, amb les frases i noms que posa a les planimetries, ens obre una nova faceta de l’escriptor: una poesia pobletana i gairebé absurda que arriba a una gran bellesa sense perdre l’humor ni la comicitat. Jo vaig publicar ja fa uns quants anys una oda a Joan Vilacasas: ‘Com que als museus tot és fals,/ guarda tu els originals’.

enric.casasses@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet