Opinió

Joan-Lluís Lluís

08.01.2015

El meu amic Charlie

Era molt avorrit, ser adolescent a Perpinyà al final del regnat de Valéry Giscard d'Estaing. El procés d'esvaïment de les esperances del 68 ja havia avançat prou i estàvem tan afamats que vam celebrar l'elecció de François Mitterrand, el 1981, com una revolució dels clavells. Quanta misèria, ja ho veieu. França ensopia i França m'hauria estabornit del tot sense els llampecs furibunds, llibertaris i setmanals de Charlie Hebdo. Era aquella intransigència a l'hora de no respectar cap institució, és clar. Era aquell humor a l'encop intrèpid, perspicaç i groller, és clar. I era també la intel·ligència sorneguera i modesta. Amb Charlie Hebdo vaig aprendre a quin punt la irreverència pot ser una font de fruïció, però també com és imperatiu que sigui acompanyada de molta saviesa. Mentre començava a allunyar-me de França i dels francesos, alguns dels meus herois, els àngels negres de Charlie, s'anomenaven François Cavanna (brillantíssim editorialista), Pierre Desproges, Reiser, Cabu, Wolinski... Noms desconeguts a Catalunya llevat --des d'ahir, una mica-- dels dos darrers. Assassinats amb deu persones més.


De tota la generació del dibuix humorístic del 68, eren els dos darrers supervivents encara en actiu. I, de tots, eren els més pacífics, els més tendres. Fa més de quaranta anys que en veig passar, per aquí per allà, els dibuixos, dibuixos per a infants (bé cal menjar...) i, sobretot, dibuixos polítics, amb l'eix de l'antimilitarisme per Cabu i el de l'alliberament sexual (molt sexual) per Wolinski.


Però ja no sóc seguidor de Charlie Hebdo. Quan va desaparèixer, el 1981, vaig pensar, com molts, que no havia sabut resistir a la dosi suplementària d'ensopiment injectada per Mitterrand, però quan va tornar a néixer, el 1992, ben aviat vaig adonar-me que no podria ser-li fidel. De fet, més aviat vaig pensar que era ell qui ja no m'era fidel. Tot i tornar a aparèixer amb un equip de dibuixants i periodistes la meitat del qual era de l'antiga redacció, el to havia canviat. La culpa era, potser, de Philippe Val, l'artífex de la renaixença del setmanari (i que, més tard, acabà essent sarkozista...) que va donar al setmanari un to alliçonador sovint desagradable. Sempre d'extrema esquerra, però més moralista que no llibertari i aviat francament jacobí. En aquest segon període, alguns articles i dibuixos sobre processos d'independència o reivindicacions lingüístiques haurien pogut ser aprovats a ulls clucs pel Front National. Sí, a vegades Charlie m'ha decebut terriblement. Per això, des de fa uns quants anys, tan sols m'autoritzo a mirar-ne les portades. I és molt frustrant. Amb les portades, però, tan sols amb les portades, n'hi ha prou per a tenir una idea del coratge d'aquest equip de periodistes que ha declarat la guerra de l'humor i del sarcasme al fanatisme religiós i que no ha cedit ni a les amenaces ni als atemptats.


Els supervivents de la redacció afirmen que dimecres vinent Charlie Hebdo serà a la venda. No en tinc cap dubte. I la portada serà per a riure's dels seus morts, i dels qui els hauran vetllats.

Editorial