Opinió

Pere Cardús

24.07.2014

La reunió de Mas i Rajoy, pel forat del pany

Men?ame
 

Dimecres vinent el president Mas visitarà el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, a la Moncloa. La idea és parlar una mica d'això del procés d'independència. Després de molts mesos demanant-li audiència per tractar d'aquesta qüestió, Rajoy ha accedit a rebre el president dels catalans del Principat. Tots sabem que les posicions són impossibles d'acostar. El cap dels espanyols no vol permetre en absolut que es consulti el poble de Catalunya sobre el seu futur. El cap dels catalans no pensa desdir-se del compromís contret a les urnes de sotmetre la independència a referèndum o consulta. Rajoy pot renunciar a la seva posició? Ho pot fer Mas? Hi ha cap punt de trobada possible? Si la resposta a aquestes tres preguntes és que no, què carat diran Rajoy i Mas a la reunió de dimecres? Heu estat mai en una reunió de presidents a la Moncloa? Mirem d'imaginar-nos-ho i establir unes quantes hipòtesis:

—Hola, buenos días, señor president. Bienvenido.
—Buenos días, señor Rajoy. ¿Como está usted?
—Muy bién, señor president. Si le parece, podemos continuar en catalán; pues necesito practicar un poco. Hace ya demasiado tiempo que no tengo oportunidad alguna.
—Molt bé. Em sembla 'estupendu'.
—Passi, passi. Això és casa seva.
—Ja hi som!
—Digui?
—No res, no res. Entrem, entrem.

Els dos homes seuen en un tresillo d'un color blanc trencat, un objecte a l'abast estètic de ben pocs.

—Bé, vostè dirà per què em volia veure amb tanta insistència…
—Miri, com ja deu saber, a Catalunya hem emprès un procés d'autodeterminació per a decidir quina mena de relació volem tenir d'ara endavant amb Espanya i amb el món. A diferència del que acostumen a dir els seus mitjans de comunicació, és un moviment nascut des de baix, des de la societat civil, que ens ha obligat els partits a espavilar-nos i donar sortida a les demandes del poble.
—Bé, tot això és molt discutible. Si haguessin fet veure a la gent que aquestes demandes no tenien cabuda en l'ordenament jurídic espanyol i que per això eren impossibles, ara no ens trobaríem en aquesta situació. Enlloc d'això, vostès van engrescar encara més els ànims amb falses promeses que no es podran complir.
—Miri, tot això és molt discutible també. Però més enllà de trobar qui és el responsable d'haver arribat a la situació actual, si ens hem de reunir és per trobar-hi una solució i no pot ser cap altra sinó l'exercici de la democràcia. Votar és normal en un país normal, oi?

Rajoy s'alça visiblement neguitós. Està molest per haver d'escoltar determinades coses…

—Com vostè ja sap, la democràcia tan sols pot funcionar en un marc legal establert. I aquest no pot ser cap altre sinó la constitució espanyola. Qualsevol cosa que no sigui reconeguda a la constitució, no pot considerar-se un fet democràtic.
—Home! No em digui això, senyor Rajoy. Vostè sap perfectament que la democràcia és prèvia a la constitució i a qualsevol llei. Les lleis i les constitucions no són res més que el resultat de la voluntat democràtica expressada a les urnes. I és això, justament, que volem fer.
—Podríem estar aquí discutint hores sobre aquesta qüestió. Però, sap què? No és un problema de qui tingui la raó --que sóc jo--, sinó que vostè no té la capacitat legal de fer això que vol fer, i jo tampoc no la hi penso concedir. A veure si ens entenem!
—Bé, ja és bo que comenci a parlar clar. El problema no és si podem o no podem, sinó si vostès pensen permetre-ho. És a dir, és una qüestió de poder, no pas de raons.
—Exacte! Jo no ho hauria expressat més clarament. Ara ho ha entès.
—Sí… diria que fa temps que ho he entès, això. Ara digui'm: què pensa fer per impedir que votem el 9 de novembre. Nosaltres aprovarem una llei que té la cobertura d'un dels articles de l'estatut que vostès no van tombar al congrés ni tampoc al Tribunal Constitucional. Aquesta llei ens permetrà de consultar els catalans sobre el seu futur sense passar per damunt de la legalitat vigent. Què faran per impedir-ho?
—Quina pregunta més innecessària… Ja ho sap prou bé que suspendrem la seva llei i també la convocatòria de la consulta. A partir d'aquí, serà decisió seva si volen eludir la suspensió i assumir-ne les conseqüències.
—Però vostè no ho veu que quedarà molt malament davant del món si impedeix a un poble que vagi a votar pacíficament?
—Davant de qui? Que no sap com funciona el món? Que li sembla que la comunitat internacional interferirà en una qüestió interior espanyola? Em sembla que vostès confien massa en el món.
—Potser sí. En qualsevol cas, no deu voler tenir un conflicte encallat pels segles dels segles. De debò que no proposa cap sortida a la voluntat dels catalans de decidir el seu futur?

Rajoy s'adona que no ha ofert ni un got d'aigua al seu convidat. I ho fa. Torna a seure després de fer unes quantes voltes per la sala. És el moment de concretar. El debat entre legalitat i legitimitat democràtica ja fa temps que s'ha esgotat. Ara cal desencallar la situació.

[Hipòtesi 1]

—Vostè em demana si no proposo res. I jo ja li he dit unes quantes vegades que quan la situació econòmica del país hagi millorat podrem parlar d'un nou pacte fiscal que satisfaci les seves necessitats. També podem parlar del blindatge de competències i el respecte a la identitat regional. Però per a fer-ho possible, cal que aturin la deriva secessionista i ens donin una mica de temps.
—Senyor Rajoy, ja fa molt de temps que m'afaito. Oi que m'entén? De promeses n'han fetes moltes, però n'han complert ben poques. Oi que no cal que li posi exemples?
—Dilluns vaig rebre el nou secretari general dels socialistes aquí mateix. Vam acordar que li podíem oferir un pacte d'estat, amb un compromís explícit de tots dos partits, sempre que vostès renunciessin a la consulta secessionista.
—Jo tinc un compromís amb el poble de Catalunya i amb dues terceres parts del parlament. No puc desdir-me'n ni ho vull fer. Crec que l'única sortida que pot tenir la gran desafecció dels catalans amb Espanya és l'expressió democràtica a les urnes. Una cosa diferent és si vostès volen concretar la seva proposta i que la incorporem al referèndum perquè la gent decideixi entre la seva opció i la independència.
—De cap manera! Vostè es pensa que jo estic disposat a legitimar un referèndum independentista amb una proposta de l'estat? No ho ha entès. Li he dit que l'única condició per a negociar aquesta proposta seria la retirada d'això que vostès anomenen 'el procés'.
—Vol dir que no pensen fer una oferta concreta, sinó que ens ofereixen negociar una oferta? Potser és vostè qui no ha entès la demanda del poble català. Si vol incorporar una proposta al referèndum, pot fer-ho abans de la convocatòria que es farà el setembre. Estic segur que hi ha temps de sobres d'escriure la seva oferta als catalans i signar-la conjuntament vostè i en Pedro Sánchez.
—Ja veig que està obsessionat amb aquesta consulta. Li demano que s'ho repensi pel bé de l'estabilitat i de tots plegats. Jo, en lloc seu, no plantaria cara a l'estat espanyol. En tres-cents anys han rebut cada cop que ho han intentat. Torni a la via del pacte, del diàleg i del seny.
—Senyor Rajoy, m'ha anat bé de comprovar que no vol fer cap gest. Però si s'hi repensa, espero que s'afanyi. Ni vostè ni jo no controlem el temps de la història.

[Hipòtesi 2]

—Que si no li proposo res per permetre que facin el referèndum secessionista? Ja ho sap prou bé que no el faran mai aquest referèndum. No entenc per què vol portar la seva gent a la frustració.
—Escolti, senyor Rajoy, allò que farà sentir frustració al poble de Catalunya serà no poder votar el 9 de novembre. I el principal responsable d'aquesta sensació serà vostè. No vulgui passar a la història com el president que va prohibir la democràcia a Catalunya.
—Escolti bé això què li diré: no em tremolarà el pols si cal actuar amb contundència perquè vostè no compleix l'ordenament jurídic i les sentències dels tribunals. No em tremolarà. La meva obligació és vetllar pel futur d'Espanya i la integritat territorial. Vostès s'han inventat una deriva secessionista que no porta enlloc. I qui s'arrisca davant de la història és vostè. No s'equivoqui.
—I què pensa fer? Jo no vull de cap manera una situació de conflicte obert. Però tampoc no renunciaré al meu compromís amb la societat catalana. No és pas cap obsessió meva. És l'obsessió lògica d'un poble que ha estat molt maltractat i que ja no aguanta més. Li demano que repensi la seva posició i, si més no, toleri les votacions del 9 de novembre.
—Si jo hagués de desdir-me de la meva oposició frontal a la seva ofensiva nacionalista, voldria dir que no estic preparat per a ser al capdavant del poble espanyol. Sé perfectament quina és la meva obligació i no penso actuar com un covard.
—Senyor Rajoy, vostè no està a l'altura del segle XXI i d'un país que forma part de la Unió Europea. La història el jutjarà. I a mi també.
—Vagi amb compte, que no sigui un tribunal d'ordre que el jutgi a vostè.

[Hipòtesi 3]

—La proposta per sortir d'aquest atzucac on s'han posat vostès mateixos ja li he dit moltes vegades quina és: constitució, constitució i constitució.
—Això no és cap sortida. Ja ho sap. És la trampa de sempre. Sap perfectament que no hem tingut, no tenim ni tindrem mai la majoria necessària per a canviar la constitució espanyola. Si no hem tingut ni la força que calia per a reformar el nostre propi estatut!
—Miri. Els temps canvien. Ja ha vist que a les últimes eleccions s'han enfilat aquests del Podem. Això ho han de veure com un senyal de la possibilitat del canvi. Vostès han tingut molta influència en els governs espanyols quan no tenien majories absolutes…
—Vostè i jo sabem perfectament --perquè n'hem estat protagonistes-- que això no és cert. La minoria catalana a Madrid ha pogut aconseguir algunes concessions a costa d'aguantar coses totalment impresentables. Si us plau, parli seriosament. No pot pretendre que esperem a veure si les majories canvien a Espanya.
—Catalunya és Espanya.
—Ho ha estat fins ara. Però volem decidir si continua essent-ho.
—Li agrada el futbol?
—Una mica, però no en sóc un gran afeccionat. Tampoc no tinc temps per a mirar-me'l.
—Bé, no li sembla que la victòria de 'la roja' al mundial de Sud-àfrica va ser un bon moment del nostre país?
—Segur que molts ciutadans ho van viure amb joia i alegria. És clar que sí. Però les preocupacions de la gent no es resolen a cop de bon futbol.
—Ens hauríem de proposar l'objectiu comú, de tots els espanyols, de recuperar el lideratge futbolístic mundial. Si fem això, podem apaivagar el fervor nacionalista dels catalans.
—No crec que això que proposa serveixi de res. El problema no ve de no haver passat de la fase de classificació al Brasil, sinó de la manca d'un finançament just, dels atacs sistemàtics a la llengua i al model d'escola catalana, i a la destrossa que el Tribunal Constitucional va fer l'estatut que havia aprovat la ciutadania de Catalunya.
—Ui! Tot això ja ho entenc. Però si fins ara ho han aguantat, què ha canviat ara?
—Home… Aquests últims anys l'ofensiva recentralitzadora ha estat total. I ens han tractat amb un menyspreu que no era habitual.
—Per això li ho dic. Cal que trobem un objectiu comú… un propòsit… un anhel col·lectiu que faci que l'aigua torni al riu. Deixem-nos un temps per pensar-hi.
—Ho diu seriosament? Bé. Ja s'ho trobarà.

[Hipòtesi 4]

—Senyor president, vostès han portat la situació al límit de les possibilitats de la llei. S'equivoquen fent aquest plantejament secessionista. No tindran res a fer fora de la Unió Europea i sense aliats internacionals.
—Bé, aquest és el risc que volem assumir. Però primer cal que parli el poble de Catalunya a les urnes. Li demano que no presenti cap recurs contra la llei de consultes que aprovarem al setembre. No li demano que s'impliqui en la convocatòria del 9-N. Això ja ens va quedar clar que no ho pensaven fer. Però sí que pot acceptar una llei que té l'empara de l'estatut aprovat i validat pel Constitucional.
—Tinc una part molt important del partit i de la societat espanyola que demana que planti cara sense concessions a la seva ofensiva secessionista. Si no ho faig, puc perdre el control del partit, del govern i d'algunes institucions de l'estat.
—En sóc conscient. Però si impedeix que votem, tindrà un problema encara més greu a Catalunya i ens obligarà a agafar la via més directa i contundent. Li demano que accepti la consulta.
—Acceptar és un verb massa fort. Això no ho faré mai. En qualsevol cas, puc fer veure que no existeix. Tingui ben clar que d'aquesta manera no reconeixerem mai el resultat que pugui tenir. I no negociarem res que derivi d'aquesta consulta.
—No li demano res més que ens deixin fer. Si la gent no vota, tindrem un problema molt greu i la situació es pot descontrolar completament. Més val que ho fem civilitzadament. Els qui no vulguin la independència ho tenen ben fàcil: poden votar que no.
—Com ja es pot imaginar, en cas de no presentar cap recurs contra la llei, tampoc no legitimarem aquesta martingala consultiva amb la nostra participació. Serà una votació d'independentistes per a independentistes. Vostès quedaran contents i tot continuarà igual.
—El sol fet que prengui en consideració aquesta possibilitat ja em satisfà.
—No deu pensar que aquest gest el farem en canvi de res?
—Jo esperava que sí, però digui…
—Vostè ha de dimitir. Les conseqüències per a mi poden ser devastadores. Però vostè ha de dimitir i deixar el seu lloc a en Duran. Ell pilotarà aquesta nova situació. Ell sabrà acontentar els catalans amb la consulta, però també sabrà fer-los veure que els seus somnis no porten enlloc. Vostè ja s'ha cremat. No pot fer res que no sigui sortir de l'escena.
—Caram. Aquesta contrapartida sí que no l'esperava. Miri, deixi'm que m'ho pensi uns quants dies i que parli amb els meus amics d'Esquerra a veure com ho veuen, d'acord?


No. Certament, aquestes possibilitats no són prou realistes. Aquí hem presentat quatre hipòtesis: el joc de l'oferta de la tercera via; l'amenaça contundent; la via de tocar la flauta; i l'acceptació trampa de la consulta. No sabem què es diran aquests dos senyors que arriben a la reunió amb les posicions completament fixades i sense marge de maniobra. Hem fet l'exercici d'imaginar la conversa de dimecres vinent. Però el fet més interessant no serà què s'hauran dit, sinó què n'expliquen a fora.


La política són fets, però sobretot és l'art d'interpretar-los i de transmetre un relat propi sobre aquests fets. I això és l'única cosa que els queda per fer a Mas i Rajoy. Qui aconseguirà imposar el seu relat? Ja ho veurem. Però segur que a Espanya faran cas d'allò que els explicarà el govern espanyol amb filtracions als seus mitjans. I a Catalunya ens escoltarem el president Mas i tot allò què es digui a Madrid. Segur que alguns, aquí, estaran disposats a donar més credibilitat a les intoxicacions que arribin des d'allà, però per sort són una minoria cada vegada amb menys poder d'influència.


Sigui com sigui, dimecres serà l'última oportunitat de pactar res amb l'estat espanyol sobre la consulta. A partir d'aquí, la decisió serà només nostra.

perecardus@mesvilaweb.cat

Men?ame
 

Editorial