Opinió
-
La fórmula secreta per a esquivar l’embat espanyol i fer la consulta el 9-N
Pere Cardús
28.08.2014
-
No pararem fins a aconseguir-ho (carta als meus fills)
Pere Cardús
21.08.2014
-
Què passarà el 9-N? #Araéslhora de la V
Pere Cardús
14.08.2014
-
Mas, Junqueras, Fernàndez i la història d'un estat clandestí
Pere Cardús
07.08.2014
-
Sense resiliència no hi ha independència
Pere Cardús
31.07.2014
-
Preferents, reina! Que me les prenen de les mans!
Marta Rojals
29.07.2014
-
Nosaltres, els amics d'Israel
Andreu Barnils
27.07.2014
-
Fins que els humiliats deixem de ser-ho
Xavi Sarrià
25.07.2014
-
La reunió de Mas i Rajoy, pel forat del pany
Pere Cardús
24.07.2014
-
El Quixot va passar per Barcelona
Marta Rojals
22.07.2014
-
Missió, goig i esperança de l’estelada
Joan-Lluís Lluís
21.07.2014
-
20 de juliol, dia de victòria
Andreu Barnils
20.07.2014
-
'Libres e iguales'
Xavi Sarrià
18.07.2014
Joan-Lluís Lluís
07.07.2014
Els rumors que ens poden matar
El 2003, un antic batlle de Tolosa, Dominique Baudis, va trobar-se involucrat en un afer de difamació d'una envergadura sense precedents a França. Primer van ser rumors sobre els seus costums sexuals: durant uns mesos qualsevol habitant de Tolosa semblava capaç d'explicar els hàbits íntims del seu antic batlle. Aviat els rumors van ser engruixits per cartes anònimes enviades a la premsa, a responsables polítics i a jutges, que anaven molt més lluny: l'acusaven de ser involucrat en una xarxa de proxenetisme, d'haver participat en violacions i fins i tot en crims de sang en companyia d'un assassí en sèrie detingut uns anys abans. Dues prostitutes que, més tard, van ser condemnades per difamació, van afirmar haver testimoniat tot allò que propagaven les cartes anònimes. Les investigacions policíaques van demostrar que res no era veritat. Ara, oficialment mai no s'ha revelat qui havia estat en l'origen d'aquesta campanya que tenia per objectiu l'anihilació d'un home.
Els rumors poden matar. I els rumors, sovint, són de font indetectable, sobretot quan són propagats per persones que tenen per ofici la intoxicació de l'opinió pública. En el cas de Baudis, el més raonable seria de pensar a una font local, amb mitjans econòmics i logístics notables però limitats. Què hauria passat si, en lloc de tenir un origen local, aquests rumors els haguessin propagats els serveis secrets d'un estat, amb pressupost gairebé il·limitat? Què podrien fer, per exemple, per embrutir definitivament la reputació, l'honor i la credibilitat de polítics que treballen per la independència del seu país? En vam tenir un primer tast detestable amb les falses notícies d'El Mundo sobre imaginaris comptes a Suïssa d'Artur Mas i Jordi Pujol.
En el cas de Catalunya, no hi ha cap dubte que els propagadors de rumors i informacions fabricades --siguin agents dels serveis secrets espanyols, directors de diaris, estrategs de partits unionistes--, compten, per escampar les seves mentides, amb la inestimable ajuda d'un col·lectiu molt potent: tots nosaltres.
Sí, massa sovint qualsevol afirmació portada per un titular espectacular i un foto d'arxiu és acceptada per endavant com a real i, per tant, repetida i escampada. Si el diari ho diu, deu ser veritat. Si la televisió ho diu, deu ser veritat. Si internet ho diu, deu ser veritat. Ens manquen sovint eines de discriminació de les notícies, eines que puguin garbellar allò que és segur, allò que és probable, allò que és possible i allò que és calumniós. És clar que ningú no és del tot immune a la temptació de voler creure el pitjor, perquè el pitjor, a vegades, és més confortable que la il·lusió, quan la il·lusió és incerta i demana feina i valentia. Per això és profundament humà d'acceptar a priori qualsevol mala notícia com a verídica, però també és profundament nefast per a la causa de Catalunya. Quan, a les xarxes socials, compartim rumors, informacions esbiaixades o falses notícies, ens intoxiquem els uns als altres i, fent això, ens convertim en agents de propaganda de l'espanyolisme. N'han vingut i en vindran molts més sobre totes i cadascuna de les cares més visibles de l'independentisme, que seran insultats, emporcats, difamats, acusats de les pitjors malifetes. En aquest moment històric tan apassionant però també tan arriscat que viu Catalunya, res no hauria de ser acceptat com a cert fins que no fos degudament demostrat en un tribunal. Mentrestant, dediquem-nos més aviat a fer més forta la ineluctabilitat de la independència.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015