La plantofada, Navarro i la pau dels cementiris

L’afer de la setmana és la plantofada —o el que fos— que va rebre el diputat Pere Navarro d’una senyora d’uns cinquanta anys a l’entrada d’una comunió a la catedral de Terrassa. No m’interessa gens ni mica d’entrar a valorar l’incident. Tampoc no crec que calgui afegir-hi cap més comentari, als que ja s’han escrit sobre la manipulació política que se n’ha fet sense aportar cap prova ni cap testimoni. En canvi, m’interessa recuperar una reflexió que apuntava en un text de fa uns quants mesos i que ara s’adiu a la circumstància del cas. En un article de l’agost de l’any passat deia això:

‘No m'interessa el consens, sinó la democràcia –el combat de les idees i la deliberació d'una ciutadania informada–; no m'interessa la pluralitat, sinó la complexitat –prefereixo un parlament bipartidista en què prevalguin els candidats i les idees de les persones, que no una cambra amb disciplines orgàniques de coloraines–; i no m'interessa la cohesió social, sinó l'esperança de canvi –el compromís amb un futur d'oportunitats per a tothom.’

És aquesta última part la que em sembla que avui cal comentar pel discurs de la por que mira d’escampar Pere Navarro sobre el trencament de la cohesió, el risc de fractura, la tensió ambiental i el ‘clima de crispació’ que, segons ell, produeix el procés d’independència. Està d’acord el primer secretari del PSC que en democràcia i pacíficament s’ha de poder defensar qualsevol projecte polític respectuós dels drets humans? Si una proposta política genera frustració, nervis o crispació en algunes persones s’ha d’abandonar? Hi ha cap projecte polític que satisfaci tothom sense excepció? El senyor Pere Navarro té la seguretat que la pertinença a Espanya no genera tensió ambiental? Si hi ha crispació —que no ho crec pas—, és fruit de la voluntat de llibertat dels catalans o de les prohibicions, amenaces i humiliacions de l’estat espanyol? La frustració generada per l’actitud d’Espanya contra Catalunya en molts catalans ha fet desistir el senyor Navarro de les seves conviccions sobre la permanència a l’estat espanyol?

Senyor Navarro, quan el Tribunal Constitucional va carregar-se l’estatut votat pels catalans en referèndum vaig viure moments de molta tensió i em vaig sentir molt frustrat. Senyor Navarro, quan un històric dirigent i encara diputat del seu partit va dir que ell s’encarregava de passar el ribot a la voluntat manifestada per cent vint vots favorables i quinze de contraris al Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, em va crispar molt i molt. Senyor Navarro, quan veig reiteradament que l’estat al qual paguem els nostres impostos no demana l’oficialitat del català a Europa, em poso molt nerviós. Senyor Navarro, quan sé que un percentatge molt elevat dels impostos dels catalans no tornen mai a Catalunya i, en canvi, s’exigeix a la Generalitat un esforç de moderació del dèficit descomunal en plena crisi econòmica, hi noto una violència contra la gent que més pateix que em posa malalt. Senyor Navarro, quan veig que la policia apallissa un afeccionat del Barça pel fet de portar una estelada i, en canvi, deixa que els afeccionats del Madrid llueixin símbols feixistes, se’m regira l’estómac i sento una mena de fracàs molt decebedor. Senyor Navarro, podria afegir centenars d’exemples de perquè la pertinença a Espanya genera nervis, frustració, tensió ambiental i crispació.

Amb tot, aquesta frustració, aquesta crispació, aquesta tensió i aquests nervis amb què viu una part molt important de la població catalana no li neguen gens, senyor Navarro, el dret de defensar el seu projecte d’una Catalunya dins d’Espanya. Que la seva proposta genera frustració i crispació? Ja ho sabem tots. Però té tot el dret de defensar-la i, si obté la majoria necessària, de dur-la a terme. Que la violència que arriba d’Espanya —verbal, econòmica, política i física— és molt gran i sorprèn que vostè vulgui insistir en un matrimoni per submissió? També és cert. Però continua tenint tot el dret de pensar com pensa, de defensar les seves idees i, sobretot, de dur-les a terme per vies democràtiques i pacífiques. Ara digui’m, si li plau, per què demana als independentistes que aturin la seva proposta? Per què apel·la a la crispació i a la tensió ambiental contra una determinada proposta? Per què creu que els catalans no haurien de poder votar? Està disposat a comparar la seva plantofada amb totes les expressions violentes que hem sofert els catalans de l’estat espanyol?

Demanar de poder votar en un referèndum sobre la independència és una manera de generar violència? N’està segur, que és aquesta demanda que crispa l’ambient? De quins sectors ha sentit expressions violentes i amenaces, senyor Navarro? Ja ha demanat als unionistes que abandonin els seus projectes perquè crispen l’ambient? I encara deixi’m preguntar-li: quan insisteix a demanar diàleg al president Mas, vol dir que no demana una renúncia? Vol dir que no desitja que es faci un pacte als despatxos per evitar que el poble parli a les urnes? No li sembla que per a millorar el clima i la cohesió és molt millor l’expressió lliure dels ciutadans que no el seu silenci?

Torno al principi. La cohesió social no pot ser el pretext per a impedir la democràcia o la voluntat de canvi. Aquesta cohesió social no pot ser la coartada per a emmudir un poble que sap que ha arribat l’hora d’expressar-se i que vol decidir el seu futur. La cohesió social només pot ser el resultat de la democràcia i, per tant, de la voluntat majoritària dels ciutadans. Precisament perquè podria trencar-se la cohesió social, cal que el poble s’expressi lliurement. No deixarem que es confongui la pau social amb el silenci. Ningú que no siguin els catalans pot decidir el futur de Catalunya. Demanar que s’aturi un procés democràtic amb l’amenaça d’una fractura social és inadmissible. Pretendre que una minoria imposi les seves idees a la majoria: això sí que trenca la cohesió de la societat catalana. En democràcia no es pot pretendre el silenci de la voluntat popular. Per això cal preguntar explícitament. La pau social no pot ser la pau dels cementiris.

perecardus@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Si existeix la crispació —que no ho crec pas—, és fruit de la voluntat de llibertat dels catalans o de les prohibicions, amenaces i humiliacions de l’estat espanyol?

No li sembla que per a millorar el clima i la cohesió és molt millor l’expressió lliure dels ciutadans que no el seu silenci?

Pretendre que una minoria imposi les seves idees a la majoria: això sí que trenca la cohesió de la societat catalana.