National geographic

Abans només en veies de tant en tant, als vespres: davant de les persianes semicluques d’aquest Caprabo, grupets de ‘quissoflautes’ s’hi esperaven amb els carros de comprar per no-comprar allò que el supermercat ja no voldria vendre. Però avui no és ahir, i als ‘quissoflautes’, els ha sortit competència: el discurs de mori el capital i tal, al costat de la pura necessitat. La dona que ara veus a peu de contenidor, la que comprova l’estat d’una safata de llom sanguinolent, bé podria ser ta padrina sortint de missa. L’observes de reüll, des de la parada del bus: qui podria ser ta padrina ara es reparteix uns flams amb qui bé podria ser ta mare, i qui podria ser ta mare ofereix un kleenex a qui bé podria ser ta tieta, que sosté amb les ungles una ouera que regalima. Em sembla que diu que tres encara es poden aprofitar. I entre això i allò el contenidor ja és pres per algú altre, perquè aquí qui no corre vola. La mare i la tieta de vés a saber qui, ja amb les mans netes, s’allisen l’abric de la Tienda de Lolín i s’enfunden els guants, que avui fa fresca. Estirant els carros de comprar, em passen per davant, dretes, dignes: fet i fet, tornen del Caprabo.
Recordo que abans ens crèiem molt guais arreplegant cadires velles dels contenidors per donar un toc vintage al pis d’estudiants. També arreplegàvem tauletes, llums, tamborets. Però des que existeix l’Ikea hem passat a ser nosaltres qui deixa els mobles al carrer. I des que existeix la secció d’electrodomèstics del Carrefour també hi abandonem batedores, calefactors, ventiladors, aspiradors. El punt verd qui sap on para, però tant se val: les deixalles són com cadàvers de bestiar al mig d’una clariana, i saps que abans que no passi el camió de l’ajuntament, no en quedarà ni les costelles. Malgrat les dates de caducitat i les obsolescències programades, la roda gira, es tanquen cercles: algú dormirà al teu matalàs aquesta nit, davall d’un sostre d’una altra casa. Algú arreglarà l’escànner que se’t va deixar d’encendre, o ressuscitarà l'eixugador susceptible que amb un mal caure ja va dir prou. Potser algú fins i tot en traurà quatre duros, i d'això que tu rebutges menjarà calent, com les senyores del contenidor del Caprabo. Sembla un documental de ‘La 2’: heus aquí la hiena, heus aquí el voltor, heus aquí les misèries del rei de la creació.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Des que existeix l’Ikea hem passat a ser nosaltres qui deixa els mobles al carrer.