Opinió
-
Nietzsche, Graupera, i altres animals
Andreu Barnils
02.11.2014
-
Ni muts ni a la gàbia
Xavi Sarrià
31.10.2014
-
Quatre fases i quatre condicions per a evitar el fracàs
Pere Cardús
30.10.2014
-
L'energia no es crea ni es destrueix: es paga
Marta Rojals
28.10.2014
-
Ha de ser clar: qui no voti votarà Espanya
Joan-Lluís Lluís
27.10.2014
-
Lockout millor que vaga?
Andreu Barnils
26.10.2014
-
Segura llar europea
Xavi Sarrià
24.10.2014
-
Prou batusses: la història ens convoca
Pere Cardús
23.10.2014
-
Fins a la menopausa i més enllà
Marta Rojals
21.10.2014
-
No te'n vagis, David.
Andreu Barnils
19.10.2014
-
#18OsetgealCIE
Xavi Sarrià
17.10.2014
-
Tractant-se de la independència de Catalunya, no s'hi valen excuses
Pere Cardús
16.10.2014
-
Les dones tenen 'problemes'
Marta Rojals
14.10.2014
Marta Rojals
10.06.2014
T’atreveixes a ser milionari?
Permeteu-me que comenci amb una anècdota real, tal com l'he trobada a la memòria: fa uns quants anys, un ex-jugador de l'etapa holandesa del Barça explicava a la ràdio que, acabat d'aterrar al món real, va visitar l'Ikea del seu país i la primera cosa que el va sobtar van ser els preus dels objectes quotidians. Que una paella podia valdre, posem per cas, vint euros. Vint euros! L'home havia plorat de l'emoció. Va dir que havia plorat, vaja, i és que quan veus el món real per primera vegada n'hi deu haver per a això i per a molt més.
Sens dubte, aquest jugador devia estar al corrent de què valia un Maserati, o la depuradora d'una piscina de dos mil metres cúbics. Dues necessitats que també deuen saber valorar els jugadors del mundial que, si el guanyen, s'embutxacaran 700.000 euros perquè algú els els vol pagar. Ara, si el futbol d'elit no fos l'ofici de la desmesura, i suposant que aquesta activitat és el somni somniat dels seus practicants, no serien igual de feliços jugant-hi per un sou digne i corrent? S'hi avindrien? Quin plus de plenitud pot aportar el fet de cobrar mil vegades el salari mínim del país on et dediques a xutar pilotes? No respongueu ara, feu-ho després de la publicitat:
«Busquem gent que no tingui por de miliooons d'euros. T'hi atreveixes, amb tota aquesta pasta? Dones i homes que no els tremoli el pols quan demanin l'impossible, ni quan vegin el món des de l'estratosfera. Gent sense pèls a la llengua, que digui 'tanqui'm la botiga per a mi' i 'posi'm més alt l'aire condicionat de tot el centre comercial!'. Et parlem a tu, valent. Per l'Eurojackpot de l'Once. [...] T'atreveixes a ser milionari?»
Aquest anunci és real com l'anècdota del començament. El missatge pretén temptar el nou pobre amb l'imaginari del nou-ric. Que quan tu i jo, miserables submileuristes, passem l'aspiradora en plena suada sahariana desitgem plantar-nos a l'emprovador d'una sabateria VIP del passeig de Gràcia en un petar de dits i fer desfilar les dependentes pels nostres peus --amb l'aire condicionat a tota castanya-- mentre enviem el xofer a canviar el tiquet de la zona blava. Ah, us atreviu a veure el món des de l'estratosfera? Us atreviu a passar-vos per allà el consum responsable i l'escalfament global? Tampoc no em respongueu ara, i disculpeu la nova interrupció publicitària:
«Allò de somiar un avió... M'imagino que parlem d'un avió privat, no? Amb pilot privaaat, amb un hangar privat, és a dir, que no és per a un vol, vaja. És... per a tenir-lo. Per quan tu vulguis. Tinc un avió. [Segona veu:] No tenim somnis barats. Per això s'ha de jugar a la Primitiva. Loterías y Apuestas del Estado.»
Quina classe de gent busca, aquest anunci de l'Estado? Quina filosofia de vida vol imprimir en els cervells tendres dels nostres infants? Em mullo i dic que és la mateixa que, a la llarga, farà que trobin natural l'extinció dels estudis que cultiven l'esperit crític perquè 1) mai no els permetran de tenir mooolts diners, i 2) mai no els fomentaran el desig de tenir mooolts diners. Continuem insistint en la vida com a mitjà de consum, el model que ens ha portat fins on som ara.
Sobre els diners i la felicitat ja s'ha dit tot. La conclusió és que, a partir del moment que un hom té les necessitats bàsiques cobertes, la infelicitat plana sobre nous objectius. Mentre no les tenim cobertes, però, ens delim per conèixer la infelicitat d'allò que no té preu. Una altra vegada, els diners com a mesura del ser i el voler, la mesura que torna superflus articles com aquest perquè no aporten res, perquè el món és així i no aixà, no t'hi encaparris, i perquè allò que tots necessitem ara mateix és arribar a final de mes i no tant bliblibí ni blablabà.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015