T’atreveixes a ser milionari?

Permeteu-me que comenci amb una anècdota real, tal com l'he trobada a la memòria: fa uns quants anys, un ex-jugador de l'etapa holandesa del Barça explicava a la ràdio que, acabat d'aterrar al món real, va visitar l'Ikea del seu país i la primera cosa que el va sobtar van ser els preus dels objectes quotidians. Que una paella podia valdre, posem per cas, vint euros. Vint euros! L'home havia plorat de l'emoció. Va dir que havia plorat, vaja, i és que quan veus el món real per primera vegada n'hi deu haver per a això i per a molt més.

Sens dubte, aquest jugador devia estar al corrent de què valia un Maserati, o la depuradora d'una piscina de dos mil metres cúbics. Dues necessitats que també deuen saber valorar els jugadors del mundial que, si el guanyen, s'embutxacaran 700.000 euros perquè algú els els vol pagar. Ara, si el futbol d'elit no fos l'ofici de la desmesura, i suposant que aquesta activitat és el somni somniat dels seus practicants, no serien igual de feliços jugant-hi per un sou digne i corrent? S'hi avindrien? Quin plus de plenitud pot aportar el fet de cobrar mil vegades el salari mínim del país on et dediques a xutar pilotes? No respongueu ara, feu-ho després de la publicitat:

«Busquem gent que no tingui por de miliooons d'euros. T'hi atreveixes, amb tota aquesta pasta? Dones i homes que no els tremoli el pols quan demanin l'impossible, ni quan vegin el món des de l'estratosfera. Gent sense pèls a la llengua, que digui 'tanqui'm la botiga per a mi' i 'posi'm més alt l'aire condicionat de tot el centre comercial!'. Et parlem a tu, valent. Per l'Eurojackpot de l'Once. [...] T'atreveixes a ser milionari?»

Aquest anunci és real com l'anècdota del començament. El missatge pretén temptar el nou pobre amb l'imaginari del nou-ric. Que quan tu i jo, miserables submileuristes, passem l'aspiradora en plena suada sahariana desitgem plantar-nos a l'emprovador d'una sabateria VIP del passeig de Gràcia en un petar de dits i fer desfilar les dependentes pels nostres peus --amb l'aire condicionat a tota castanya-- mentre enviem el xofer a canviar el tiquet de la zona blava. Ah, us atreviu a veure el món des de l'estratosfera? Us atreviu a passar-vos per allà el consum responsable i l'escalfament global? Tampoc no em respongueu ara, i disculpeu la nova interrupció publicitària:

«Allò de somiar un avió... M'imagino que parlem d'un avió privat, no? Amb pilot privaaat, amb un hangar privat, és a dir, que no és per a un vol, vaja. És... per a tenir-lo. Per quan tu vulguis. Tinc un avió. [Segona veu:] No tenim somnis barats. Per això s'ha de jugar a la Primitiva. Loterías y Apuestas del Estado.»

Quina classe de gent busca, aquest anunci de l'Estado? Quina filosofia de vida vol imprimir en els cervells tendres dels nostres infants? Em mullo i dic que és la mateixa que, a la llarga, farà que trobin natural l'extinció dels estudis que cultiven l'esperit crític perquè 1) mai no els permetran de tenir mooolts diners, i 2) mai no els fomentaran el desig de tenir mooolts diners. Continuem insistint en la vida com a mitjà de consum, el model que ens ha portat fins on som ara.

Sobre els diners i la felicitat ja s'ha dit tot. La conclusió és que, a partir del moment que un hom té les necessitats bàsiques cobertes, la infelicitat plana sobre nous objectius. Mentre no les tenim cobertes, però, ens delim per conèixer la infelicitat d'allò que no té preu. Una altra vegada, els diners com a mesura del ser i el voler, la mesura que torna superflus articles com aquest perquè no aporten res, perquè el món és així i no aixà, no t'hi encaparris, i perquè allò que tots necessitem ara mateix és arribar a final de mes i no tant bliblibí ni blablabà.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Volen que quan tu i jo, miserables submileuristes, passem l'aspiradora en plena suada sahariana desitgem plantar-nos a l'emprovador d'una sabateria VIP del passeig de Gràcia.

Quan ja tenim les necessitats bàsiques cobertes, la infelicitat plana sobre nous objectius. Però mentre no les hi tenim, ens delim per conèixer la infelicitat d'allò que no té preu.