Confia'ls de nou el teu futur

Si tens entre trenta-cinc anys i cinquanta, ja et deus haver adonat que et busquen. Els anuncis proliferen a la premsa, a la ràdio, a la televisió, per internet: són els plans de pensions 'reloaded', que et volen salvar la vida. La publicitat dels plans de Bankia, per exemple, que fa servir dibuixos animats de la nostra infantesa, és especialment cruel: et clava una imatge de l'abella Maia i el missatge: 'Si te'n saps la cançó, necessites un pla.' Ara vindria la broma que comença dient 'Dels creadors de les participacions preferents...' i acaba amb l'acudit: 'Confia'ls de nou el teu futur.' És que em cauen les llàgrimes.

Tanmateix, posem que va seriosament, que aquesta vegada no hi ha trampa. La idea publicitària és la de sempre: fer-te creure que els plan de pensions ja no són una opció, que són una necessitat, com menjar o procurar-se un lloc on caure mort: I demà què menjaràs, si tens la nevera buida? I demà on dormiràs, si no et pots pagar una casa? I demà de què viuràs, si encara no t'has fet un pla de pensions? Tot plegat tindria sentit si et poguessin garantir que fins a seixanta-set anys tindràs manera d'omplir la nevera, de pagar l'habitatge i de satisfer les aportacions d'aquest 'producte' sense interrupció. Algú a la sala hi posaria la mà al foc?

Amb tota la innocència em demano: en quina dimensió viuen aquests 'planificadors'? Qui pretenen salvar? No deu ser pas a la majoria de trenta-tants que ja no som a temps de complir la suma impossible de cotitzacions. Suposant que en els deu anys vinents (re-)trobéssim una feina fixa amb un sou digne, encara hauríem de treballar fins a la quarta edat per poder guanyar-nos la pensió, moment en què potser més que un 'pla' necessitarem un nínxol. I si som autònoms... Bé, o parlem de pensions o parlem d'autònoms, tot alhora no pot ser.

Vejam: o m'he perdut alguna cosa, o simplement és que no entenc ni fava en economia. Com pretenen que ens paguem un futur els qui amb prou feines si ens podem pagar un present? Coneixent-los, encara ens vindran dient que la solució és demanar un crèdit, i vinga tornar a començar cases per la teulada. Pretendre solucionar un problema creant-ne un altre és un model de negoci caduc. Uns cracs arruïnen el país, el país arruïnat et deixa sense feina, sense feina no pots cotitzar prou, i pam, idea!, il·luminació!, els primers t'ofereixen el 'producte' per a tancar el cercle... passant per alt el detall que no el podràs pagar.

Tot plegat fa pensar que no n'aprenem, o que no ens interessa aprendre'n. Per tornar a confiar que aquesta carambola acabarà en negoci s'ha de viure en una realitat paral·lela on els jóvens troben feina, i que aquesta feina no s'acaba mai, com el totxo infinit que mai no baixa. Un pla de pensions vindria a ser com una hipoteca a trenta-cinc anys: la vella promesa que quan et jubilaràs tindràs el premi sencer. I ja sabem com ha acabat la història de les hipoteques: gana per avui... i l'endemà ningú no l'ha vist.

És clar que, si ets d'aquests manadors de bancs que per a tenir pensió --milionària-- només has de posar la xifra als estatuts de l'entitat que manes, s'entén que puguis pensar que d'on no n'hi ha, sí que en pot rajar. Però la realitat indica que aquest cop ni els qui voldran no us podran ajudar a perpetuar la construcció de més cases per la teulada. I els manaires de més amunt, si volen tapar el forat dels bancs, ja saben on hauran d'entaforar aquestes hipoteques de futur. Potser ara que no us les podrem finançar ho veureu tots d'una manera més clara.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Com pretenen que ens paguem un futur els qui amb prou feines si ens podem pagar un present? Coneixent-los, encara ens vindran dient que la solució és demanar un crèdit.

La realitat indica que aquest cop ni els qui voldran no us podran ajudar a perpetuar la construcció de més cases per la teulada.