Per un bulevard de merda

Li agrada perdre's cada matí pels camins d'horta. Encara és jove, però la treballa des de fa molts anys. Habita una barraca llogada més enllà del Bulevard Sud. Des d'allí, la visió de València és grotesca. Les formes gegantines del Palau de les Corrupcions despunten entre centres comercials i gratacels d'aparences. Si mirem cap a la mar, tampoc no ens n'escapem: la parafernàlia del port, l'autovia V-15 i les vies del tren complementen un paisatge d'abandonament i deixalles que ens alerta de l'horitzó madmaxià.

Però no tot està perdut. La barraca on viu ho recorda. Encara s'alça orgullosa entre els sabors i les olors mil·lenàries. L'Horta de València s'estén sota els últims estreps de la capital despersonalitzada. Una calma antiga. Entramats de séquies heretades dels àrabs. Rectangles de terra on broten puntes de ceba, xufa, encisam o cols. Insectes que volen entre brosses. Alqueries amb porxades. Parres i eines a les parets. Palmeres i llimeres als patis. Costums i tradicions que s'amaguen portes cap endins. Els seus habitants encara les protegeixen. Continuen fent els oficis heretats dels seus avantpassats. I mantenen un valencià viu i alegre. Ell és un dels joves deixebles de l'art de llaurar. I és optimista. L'horta és viva. Treballada com feia dècades que no es veia. La crisi li ha retornat la sembra. Perquè la terra sempre serà terra. Font de vida.

Però aquests dies està preocupat. Molt. L'ajuntament fa mans i mànegues per aprovar un nou PGOU abans de les eleccions del maig. Volen morir matant. Saldar amenaces i inversions pendents. És la vella història de sempre. El poder letal del còctel d'autoodi, arrogància i especulació. En una ciutat amb 57.000 pisos buits, en volen construir 38.000 més. Tant els fa. Els buldòzers avancen novament cap a l'entramat d'horta que encercla València: Benimaclet, Campanar, Castellar, l'Oliveral, la Punta o la Torre. Al voltant del Parc Natural del Túria, noves zones industrials migpartiran aquest anell verd únic a Europa. I encara més, l'últim tros d'horta que rega la séquia de Mestalla també podria desaparèixer. Hi ha en joc el Patrimoni de la Humanitat del Tribunal de les Aigües de l'Horta de València reconegut per la UNESCO l'any 2009. Ni més ni menys.

Cal una nova mobilització. N'està convençut.De fet, Per l’Horta ja l’ha posada en marxa. Com l'any 2001, quan es van recollir 117.000 signatures en una ILP que no fou ni escoltada pel PP. En plena bombolla immobiliària, aquella campanya fou una proesa. Des d'aleshores s'ha avançat. Però encara queda un món per guanyar. El repte és conscienciar. El repte és l'autoestima. El repte és difondre el valor no tan sols del paisatge i el patrimoni, sinó del fet de treballar la terra. La sobirania comença al nostre entorn. Ho recorda al pati de la barraca. De fons, la ciutat l'aguaita abans d'expandir-se emparada pels profetes del creixement i la modernitat. I el que ara és un tresor de la saviesa popular acabarà soterrat en un pla urbanístic qualsevol. Segur que salvaran alguna barraca com la meua, pensa. La deixaran com un toc de folclore entre rotondes i edificis. És així de trist. Destrueixen la nostra essència per un bulevard de merda.

xavisarria@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

L'Ajuntament de València vol aprovar un nou PGOU contra l'horta. Volen morir matant. Saldar amenaces i inversions pendents.

Segur que salvaran alguna barraca com la meua, pensa. La deixaran com un toc de folclore entre rotondes i edificis.