Opinió

 

<75/169>

Vicent Partal

10.11.2004

Que Arafat no siga, al darrer moment, Franco

Tots els qui vàrem viure la mort de Franco recordarem sempre l'espectacle depriment, ridícul i morbós del 'parte médico habitual'. Cada dia, o més d'una vegada al dia, ens bombardejaven amb informacions incomprensibles sobre l'estat de salut del dictador, mentre a casa i al carrer la gent especulava sobre quan es moriria o feia córrer rumors sobre la seua mort. Fins i tot circulaven acudits de tota mena ('Franco lleugerament mort'). I al final es va morir. Com era inevitable.
Fins ahir a les sis de la vesprada semblava que aquest patètic final seria també el de Iàsser Arafat. Però per sort algú va posar seny i, finalment, es va trencar la dinàmica secretista i morbosa d'aquests darrers dies. Una dinàmica que havia convertit la malaltia en un vodevil, amb intervencions estel·lars com les de la senyora Arafat, que han motivat crítiques pertot arreu. Finalment, una conferència de premsa completa del govern palestí va aclarir què tenia i què no tenia el rais. Van confirmar que era a les acaballes, va negar els rumors d'enverinament i va reclamar responsabilitat a tothom en unes hores difícils, molt difícils, per al seu país.
Ara, amb més claredat que mai, sols manca esperar la mort de l'home que ha representat successivament davant el món la desesperació i l'esperança de Palestina. Cal esperar, en primer lloc, que tinga la mort més plàcida possible. Però també que els polítics palestins sàpiguen unir-se i proposar avenços en el procés de pau. I que Israel, una volta desaparegut l'home que ha responsabilitzat de tots els mals, faça un canvi cap a la moderació, tan difícil com necessari. Arafat, ara ja ho sabem, es morirà després d'haver fet una part del camí. No veurà l'estat pel qual ha lluitat tota la vida ni podrà seure a Jerusalem com a capital d'aquest estat. Però, en perspectiva històrica, ningú no podrà negar que ha fet la major part del camí. Que no és poca cosa.

Mail Obert