Ratlles absurdes

El president de la república francesa va anunciar dilluns al vespre la modificació del mapa de les regions de l'estat. El Lleguadoc-Rosselló quedarà encara més diluït, ara dins una regió del Migdia que incorporarà el Migdia-Pirineus. 

És una decisió polèmica perquè fa més difícil encara aquella 'regió catalana' que fa anys que demanem al nord dels Pirineus. Tot amb tot, el resultat final podria tenir un punt positiu, si tenim en compte que des de Tolosa s'han fet més passos en favor de la identitat occitana que des d'enlloc. Aquella estúpida idea de la Septimània, un autèntic malson per a tots, serà segurament enterrada per sempre amb aquest moviment. I si la nova regió és capaç de reforçar la identitat d'oc esperem que puga entendre --si més no, entendre-- la necessitat paral·lela de reforçar la identitat catalana.

Ara, una cosa sí que resulta increïble: la manca de sensibilitat demostrada, novament, per l'estat francès. El president Hollande ha fet de 'roi de la brousse', que és el nom que rebien aquells, diguem-ne, virreis de l'Àfrica colonial que dibuixaven les ratlles sobre el mapa allà on els venia de grat, sense pensar gens ni mica en els interessos de la població. El nou mapa de les regions, de fet, ni tan sols respecta la consolidada reivindicació de la reunificació bretona. I evidentment menysté completament el nostre país. Simplement, es pinten les ratlles com un despatx de París creu que cal pintar-les, sobre un mapa i ignorant les persones. Supèrbia jacobina. I antidemocràtica, diguem-ho clar.

L'opinió dels subscriptors (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si també voleu ajudar-nos aneu a aquesta pàgina.)

Geoffroy Lourdou: 

Com totes les decisions polítiques a França, la modificació del mapa de les regions administratives a caigut de dalt cap a baix, del centre cap a la perifèria. Si les regions artificials actuals nascudes en 1982, van sortir directament de la ment quadrada d'un tecnocrate parisenc, com anava a ser de diferent la seva remodelació, l'objectiu de la qual és basava únicament en l'estalvi de recursos públics?

Poc importa que no s'hagi fet cas de les relacions persones/ciutats, dels eixos de comunicació i de les interdependencies de territoris, per no parlar de les cultures minoritaries, si aquestes col·lectivitats territorials són vuides d'autonomia financera i serveixen només a administrar decisions preses des de París. 

Sortit del no res, durant un poc més de trenta anys des de Montpeller es va presumir de capital en miniatura del Llenguadoc-Rosselló, reproduint el model estatal a petita escala, però sense real poder polític sinó el de repartir el diner públic que li deixava París per mantenir les xarxes clientelars dels barons locals de torn (Blanc, Frêches, Bourquin). No vull ni pensar en tot el que es va gastar, en promocions institucionals, campanya de comunicació, marques pseudoterritorials ("Septimanie", "Sud de France",...), per vendre un falsa identitat en va. Al dia d'avui no conec ningú a meu poble d'Elna que se senti, "llenguado-rossellones".

Que passarà ara endavant que muden de capital? Tres quarts del mateix... Però amb una capital artificial més llunyana, el poder d'atracció de la Barcelona,futura capital d'estat, és farà cada vegada més real."

Bernat Menetrier-Marcadal: Des d'un punt de vista occità, aquest mapa és una agressió a tota la part nord d'aquesta nació, o siga Llemosí, Auvèrnia i Delfinat. Aquest últim era ja lligat a la regió Rhône-Alpes, i així es va trobar en greu perill d'assimilació i desertificació en una regió majoritàriament francofòna, demogràficament i econòmicament molt mès poderosa. L'actual reforma podria ser una oportunitat per fusionar-la amb Provença, conforme amb la llengua i també la morfologia de les grans valls de Rose (Roine) i Durança. Però d'açò quin en parla? Llemosí i Auvèrnia, dues antigues províncies d'Occitània que s'assemblen molt, per geogràfia, dialecte, costums... hagueren pogut perfectament fusionar-se entre elles dues. En canvi, els Jacobins de Paris (que saben molt bé què volen i com fer-ho) decideixen repetir l'experiència del Delfinat, fusionant-les separadament amb regions francofònes mès fortes. Auvèrnia està donada en pastura a Rhône-Alpes, com ho és ja el Delfinat, i així tindran Lió com a capital. Llemosí es tornara un apèndix al sud d'una regió també francofòna, estirada de l'oceà fins a les portes de Paris... a veure com hi faran entendre les necessitats d'inversions en llengua occitana o agricultura de muntanya! Açò és França ! un hegemonisme universalista i admirat amb el seu melic, i una perversió en tractar amb les seues minories. Per entendre-ho, recordau-vos que és la terra dels Borbons, els qui van empeltar perfectament a Castella!

Octavi Monsonís: Que l'estat francés és dels que més ha fet per eliminar les llengües diferents del francés del seu territori és força sabut. La gran llengua francesa és l'occità, i què en queda? Cent mil, dos-cents mil parlants? Ja no és una llengua perillosa i, per tant, poden agrupar territori i fer un gran espai occità gaŀloparlant.

El català, per la seua banda, ja només el parla una mica més del vint per cent de la població del Rosselló, però té un potent bloc catalanoparlant al sud, i això sí que és potencialment perillós i d'ací que intenten diluir l'espai català dins d'una entitat més gran i culturalment diferent. Nihil novo sub sole, per tant.

I una dada per entendre la política lingüicida de l'estat francés i que li ha donat uns resultats exceŀlents: en el moment de la revolució francesa del 1789 només parlaven francés el vint i escaig per cent de la població francesa. La resta parlava occità en la seua immensa majoria, i bretó, català, cors, etc. És famosa l'exclamació d'un prohom de la revolució del 1789: Ja tenim l'estat, ara cal crear els francesos. I en aquestes estan, creant francesos, culturalment francesos, s'entén.

Josep Blesa: El jacobinisme constitutiu de França prem l’accelerador. Si s’haveu pres la molèstia de llegir el text d’Hollande trobareu això, entre d’altres delícies, això ”La création de grandes régions, et le renforcement des intercommunalités absorberont une large part de ses attributions.” Malgrat que més amunt comenta que el paper de les batlies i consells locals, diu, que mantindran la seua independència. Quan les directrius mundials caminen en el sentit contrari ells, els estatalistes de sempre, reforcen i reestructuren administrativament les organitzacions perquè la divisió “provincial” ha fracassat i no s’hi acomoda econòmicament amb la “bureaucràcia”. Un poc més de Gerovital per al caduc model. I que conste que Suïssa la tenen a la vora però no els impregna en res. Són impermeables i inassequibles a democratitzar des de baix. L’abat Grégoire encara campa per l’Elisi. I també els violents Robespierre i Marat.

Ahir mateix al Col·legi d’Enginyers del País Valencià isqué Perpinyà en un debat sobre el FERRMED i la intermodalitat, les parades logístiques de descàrrega de les mercaderies, etc. Les previstes entre tots els trams entre Alacant i l’antiga capital continental del Regne de Mallorca. Mentre ells continuen autoenganyant-se amb els seus dissenys economicistes per la “raison d’État” la ciutadania hem de refermar els contactes mercantils. Comprar i vendre. Aportar solucions de petita escala...que són aquelles que els fan trontollar els negocis de la casta francesa: Buygues & CO. Que també n’hi ha allà. Com en tot estat de “plantilla” napoleònica. Som un dels braços de la tenalla: la gent amb la democràcia de proximitat i l’altre els grans moviments mundials, on els estats jacobins tenen la mateixa queden empresonats amb la mateixa data de caducitat que les reserves petrolieres mundials. Dues o tres dècades?

Li augure a França una vida útil que no arribarà a 2050 tal i com la pensen els seus “Grans Germans”. I en aquesta embranzida els nostre compatriotes del nord són fonamentals per a rebentar-los la joguina com recorden els mots d’en Voltaire: “Catalunya pot prescindir del món, però el món no pot prescindir-ne d’ella”       

Josep Usó: Les justificacions seran de tipus econòmic, administratiu o de ves a saber. Però el cert és que França és el país que dóna nom al Jacobinisme. Així, amb catorze regions en lloc de vint-i-dues, s'apropen més al seu ideal, que és una única regió, amb la capital a la Ville Lumière (París). 

El que els pot passar és que, una vegada ho hagen aconseguit, de passada hagen també lograt ser una regió marginal de la perifèria europea. Al capdavall, fixeu-vos que els seus grans interessos en la UE sempre van lligats a mantindre unes bones subvencions a la seua molt deficitària agricultura. 

Pot ser en voler diluir la catalanitat, es trobaran un Llenguadoc més potent que no volen. Això, sense comptar que els bascs, els bretons, els corsos, els bearnesos... també existeixen i en són conscients de la seua existència.
Esperem que no siga un exemple a seguir per l'estat alumne de més al sud, encara.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Hollande ha fet de 'roi de la brousse', que és el nom que rebien aquells, diguem-ne, virreis de l'Àfrica colonial que dibuixaven les ratlles sobre el mapa allà on els venia de grat